"El gran enlluernament marca un moment de tensió dins l'obra de Puig i Ferreter; en efecte, el substrat de la seva producció passada no pot ésser oblidat amb l'arribada dels nous corrents. Puig i Ferreter és un temperament massa vital per a recloure's fins els límits convencionals i estrets de l'"alta comèdia", per a interessar-se en els problemes estrictes de la burgesia -ell, home de camp, que sent la terra com una presència tel·lúrica- sense aportar-hi problemes subjectius, impulsos primaris, incapaços de conviure amb la imposada civilitat de la nova fauna de personatges teatrals. Així, Joan Puig i Ferreter és un dels dramaturgs que amb major grau acusa els termes de la crisi d'aquests anys (1912-1917); els seus intents per a adequar-se a les noves característiques dramàtiques no acaben de reeixir i, alhora, el fre que aplica per a fer menys acusats els seus plantejaments modernistes, resta vigor als drames que assaja dins les formes que fins aleshores li havien estat usuals, i a les que no renuncia."

(Xavier Fàbregas. "Joan Puig i Ferreter i la crisi del teatre català (1913-1917)", dins d'Estudios Escénicos, núm. 14, p. 58. Barcelona: Institut del Teatre, 1971)