"Ja fosquejava quan la pluja amainà.
—Tens fred, Esteve?
—Sí.
—Tornem al poble?
—Anem —respongué ell, serè.
—Ardèvol no tenia esma de parlar. Esteve anava amb el cap baix, silenciós i com humiliat. Anava una mica més endavant, potser per amagar el rostre. Però Antoni l'hi veia d'escorç. Les espardenyes plenes d'aigua li feien xip-xap; Antoni endevinava la llefiscor dins la qual es banyaven els peus. Els camalls dels pantalons li regalimaven; l'esquena era fosca d'humitat, la camisa se li havia enganxat al pit. Així i tot, era magnífic i bell.
—Vés a mudar-te, Serení —li digué en embocar el poble—. El temps ha refrescat. Apa, que no et posis malalt!
Esteve s'enravenà.
—És que ja et faig nosa?
—On vols anar així, xiquet? Que no et veus?
—Et volia llegir els meus treballs...
—Vés a mudar-te de cap a peus i torna. Em trobaràs a casa.
Serení obeí de mala gana i ronsejant. Ja llunyat uns quants passos, advertí:
—No són versos, eh? Ara sento més la filosofia.
—Bé, el que tu vulguis —respongué Antoni, esforçant-se a mostrar-se amable.
Què podia escriure, el pobre? Tingué pietat de la seva ment desemparada. Recordà les seves relacions amb ell. Havien estudiat junts dos anys de batxillerat. El pare d'Esteve, sia perquè el veia poc apte per a les lletres, sia perquè anava curt de diners, li tallà els estudis i l'obligà a fer de pagès. Ardèvol, a Barcelona, havia oblidat del tot el seu antic company.
De sobte, poc temps després d'haver publicat el seu segon llibre de poemes, elogiat per la crítica, Ardèvol començà a rebre lletres afectuoses de Serení. Eren unes lletres ardents, plenes d'admiració i de devoció, en què expressava el seu entusiasme per la poesia. Més tard li demanà que l'ajudés a «formar-se»; li confessà que ell també se sentia poeta i que volia Ardèvol per mestre. Ardèvol s'alarmà. El to de les lletres de Serení era excessivament exaltat, revelava una embriaguesa perillosa i una falta de preparació i de control esborronadora. Llavors començà a rebre treballs literaris del seu amic, que els volia publicar fos com fos. Al mateix temps li demanava llibres de Maragall, de Goethe, de Schopenhauer, de Plató, de Ruskin, d'Ibsen, de Maeterlinck, de Tolstoi, de Xavier Viura, de Jeroni Zanné, en una confusa barreja dels noms que sonaven més llavors. «Només dels grans —li deia en una lletra—, perquè jo també vull ésser gran.»

[...]

Esteve era un d'aquests. Enviava al seu amic tot d'escrits sentenciosos i d'ingènua «profunditat» filosòfica en els quals s'endevinava l'espantosa confusió que en la seva ment havien produït Goethe, Schopenhauer, Plató i, darrerament, Nietzsche, pel qual s'havia apassionat. Quan Ardèvol intentà salvar-lo, perquè li escrivia coses que feien témer per la seva raó, ja era tard, i Esteve se li girà d'esquena."

(Del llibre La farsa i la quimera. Barcelona: Proa, 2000, p. 72-73)