CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s'acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...

VERGÉS: És cert...

CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó...

VERGÉS: Què faran, els pobres?

CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se al pit, de cara al cel?

VERGÉS: Bah! Potser sí... però...

CECÍLIA: Què?

VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.

CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?

VERGÉS: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls, a aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent...

CECÍLIA: Oh...! descregut...! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!

VERGÉS: Llàstima! La vida...! No la confongui am això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida...

CECÍLIA: Doncs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...

VERGÉS: Cecília! Sigui com l'ocell que ha traspassat el mar d'una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...

CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l'església...

(De l'obra Aigües encantades. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 34-35)