"Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt el poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys. Les ratxades s'enduien planúria enllà la respiració de les cases, els torterols de fum que les feien semblar vives i somioses els capvespres quiets.

De barbacanes en avall, la fosca s'ensenyoria del poble. Aquest tenia els carrers estrets i les cases apinyades, semblants a un ramat de bens quan en dia d'oratge fragorós s'afuen en rodona i s'immobilitzen en un apilotament inerme de llana. Així s'havia encongit aquella vileta al recer d'una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l'hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als recs.

Aquella hora capvespral, els propietaris que no es trobaven a la ciutat veïna, en els cafès cèntrics, de negrosos bancs avellutats, calentons, on s'hi beu i s'hi juga tot dient-se que ja és tard, els hauríeu vist al cafè del poble, el dominó o les cartes a les mans, una copeta a la vora, o fent rodona, els peus trepitjant-se els uns als altres, apropats a l'estufa, tot absorbint amb delícia l'aire blavís de fum de tabac.

Allí s'escalfaven, es distreien de l'enuig de la casa llur, sense confort ni xardor, mentre esperaven la darrera hora per a tornar-hi, llavors que la dona ja estaria a punt de treure la sopera fumejant a taula.

El vent havia polit els camins, i ja l'aire no portava una engruna de pols. Els jornalers, les mans a la butxaca, un tros de tapabuques al coll, la gorra fins a les orelles, anaven acotats, al nas tot moradenc allargat, vers la llar nodridora, els ulls plorosos i coents, l'eina pesant a l'espatlla."

(Inici d¡ El cercle màgic. Barcelona: Proa, 1975, p. 7-8)

* * *

IV

COSES DE JOAN

"Aquest s'havia aturat a escoltar una estona el xivarri del safareig i se n'anà preocupat. «Com s'ha escampat la nova! Com s'ha escampat tant de pressa? És una trompetada!», anava dient-se el bon home. Això el molestava, però no comprenia per quines estranyes raons l'ajudava a fer-lo creure en una realitat que de més en més se li apareixia evident. Els dubtes de la seva dona? Ombres! Tenien més consistència les paraules de les rentadores.

El matí s'aclaria. Un pàl·lid sol d'hivern es filtrava pels núvols prims. Muntava el camí per mig de les hortes i a mesura que les terres apareixien baixes, sota el seu esguard, Joan veia les coses riallerament.

Les raons de Teresali tornaven a la memòria, d'una a una. Ell, mentalment, li responia amb d'altres. No n'hi havia cap contra la qual no trobés una refutació. Sense adonar-se'n, feia el mateix treball del sol. Fonia els núvols del seu esperit.

[...]

Ingenu, que ratllava a la candorositat, ja es veia la riquesa del seu germà a la butxaca. «Vell com és, què en farà ell? Ja no es casrà pas. No ens ha dut cap present? Que no ho comprens , Teresa? Vols millor present, que tot serà per a nosaltres?»

Com tornava a pensar en l'apotecari! Ell mateix s'estranyava de pensar-hi tant. No la tertúlia, la persona del senyor Rebull l'obsessionava. Sentia la necessitat d'anar-li a comunicar la seva alegria. Era un desig incontenible d'expansionar-se amb aquell home superior.

Cert que ja havia fallat el cop a hores d'ara. Però tant com d'efectes teatrals, Joan era home de sentiments literaris. No en va era un home «culte». Al fons d'ell, potser també posseïa un instint d'artista. Sí; era sensible als efectes estètics. Per exemple el deixava indiferent la mort d'un amic, la desgràcia d'un veí (en general el dolor, la misèria, tot el que fos drama o tragèdia, plor o plany l'irritava quan es produïa a vora seu; en general el molestaven els sentiments vius i profunds dels altres, fossin de joia o de pena), però una frase bella sobre el dolor el commovia.

Li agradava l'oratòria. De jove havia sentit Castelar i en restà encisat per a tota la seva vida. Deia d'ell que allò sí que era un «pico de oro». I això ho deia amb delectança com si aquella frase li deixés una dolçor a la boca. Un home retòric, un bell garlaire, un farsant poètic, hauria fet d'ell el que hauria volgut, mentre no hagués atemptat contra la seva butxaca. I potser diners i tot li hauria tret, tal era l'encís de les belles paraules damunt d'ell. Per això, en el fons, admirava tant l'apotecari, bé que entre aquest i ell es produís sovint una estranya hostilitat, com entre dos rivals. La cosa era clara. Joan era un dels homes més llegits del poble, però l'apotecari ho era infinitament més. Aquest tenia una bona biblioteca de ciència, de literatura i d'història, amb alguns milers de llibres i aquests llibres es passava bona part de les nits llegint-los."

(D'El cercle màgic. Barcelona: Proa, 1975, p. 147-152)