XXVII
El meu estimat m'és un saquet de mirra,
que reposa entre els meus pits.
Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i el firmament ha quedat suspès,
temorós de trencar
la clara harmonia de l’aigua.
A la platja,
el mar s'estira damunt la sorra
i converteix l’escuma
en una blanca estrella ajaçada.
Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i només la mort pausada de les ones
ens ha semblat injustament humana.
(Del llibre Temps d’esbrotar, basat en el Càntic dels càntics)
que reposa entre els meus pits.
Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i el firmament ha quedat suspès,
temorós de trencar
la clara harmonia de l’aigua.
A la platja,
el mar s'estira damunt la sorra
i converteix l’escuma
en una blanca estrella ajaçada.
Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i només la mort pausada de les ones
ens ha semblat injustament humana.
(Del llibre Temps d’esbrotar, basat en el Càntic dels càntics)