Un resultat valuós que ja ha donat el centenari de Salvador Espriu és Espriu, transparent, l'excel·lent biografia que ha escrit el periodista Agustí Pons sobre el poeta (i narrador, i dramaturg) de Sinera. Són gairebé vuit-centes pàgines (perquè després digui que Espriu va ser un poeta "sense vida") que repassen exhaustivament la trajectòria vital i intel·lectual de qui és un dels escriptors en català més importants de tots els temps, des dels antecedents familiars fins a l'encimbellament com a poeta nacional i referent cívic –un paper en el qual no sempre es va sentit còmode–. Tal com ha explicat ell mateix, Pons planteja el seu treball a la manera de les biografies que escrivia Stefan Zweig, o a la de la canònica de George D. Painter sobre Marcel Proust: sense pretensions erudites, però amb la voluntat d'aprofundir al màxim en el coneixement del personatge estudiat.

(Sebastià Alzamora. "Com les flames a la fosca", Ara, 25 de gener de 2013)

* * *

L'any Espriu acaba d'endegar en un context apoteòsic: recessió econòmica d'abast europeu, crisi institucional espanyola generalitzada a tots els nivells jeràrquics, acusacions fundades de corrupció pertot, replantejament de les relacions Catalunya-Espanya. Apoteòsic. I encara diria més: apoteòtic. Hi ha paraules associades a determinades circumstàncies. La documentada biografia Espriu, transparent que Agustí Pons acaba de publicar a Proa recupera la història espriuana d'aquest adjectiu ignot, sinònim poc usat d'apoteòsic, un d'aquell termes que dormen al rebost del diccionari.

(Màrius Serra. "L'apoteosi d'Espriu", La Vanguardia, 5 de febrer de 2013)

* * *

Pons processa una gran quantitat d'informació i la filtra en un relat que passa sense entrebancs. Té clímaxs narratius, situats estratègicament al final dels capítols, i transicions que li permeten canviar de registre amb naturalitat dins d'un mateix àmbit. Quan pot aportar punts de vista i dades pròpies, als anys seixanta i setanta, és quan és més interessant. Aclaparat per la gran quantitat de bibliografia, Agustí Pons ha renunciat a fer una recerca d'arxiu i a entrevistar gent que va conèixer el poeta (ho fa molt puntualment […]. El resultat és un bon retrat de l'època i del personatge […].

(Julià Guillamon. "Espriu, entre les ombres i les llums del seu temps", La Vanguardia, 6 de febrer de 2013)

* * *

El Pla dels foscos quaranta que retratava Mir o Rusiñol va proposar un atractiu relat del Modernisme. Pons, amb Capmany o Luján, va començar a esbossar un crònica dels complexos i apassionats anys seixanta. Són projectes de reconstrucció equiparables als d'Albert Manent amb els poetes noucentistes o Artur Bladé amb els exiliats republicans. I potser aquest és l'autèntic fil roig de la tradició biogràfica catalana. Activa al marge de l'acadèmia, a cavall del periodisme i la història, és una tradició que no s'ha preocupat tant per la indagació psicològica com, sobretot, per fer present un passat concebut com a garantia de continuïtat cultural. Amb Espriu, transparent Agustí Pons ha fet la seva aposta més ambiciosa.

(Jordi Amat: "La tradició biogràfica catalana", La Vanguardia, 6 de febrer de 2013)

* * *

Per als qui no estan gaire familiaritzats amb el personatge i la seva obra i, especialment, amb les reaccions enfrontades i de vegades violentes, que el poeta i la seva obra van despertar en l'ambient intel·lectual i cultural d'aquest país en un anys molt concrets –des de la publicació de La pell de brau (1960) fins a la mort del poeta (1985)–, jo els recomanaria la lectura d'Espriu, transparent, la biografia que Agustí Pons acaba de publicar (Proa). El llibre de Pons no aporta, si hem de dir la veritat, grans novetats ni sobre la persona del poeta ni sobre la seva obra, però té el mèrit de recollir, de manera equànime, tot el que fins ara se n'ha dit i publica per a bé i per mal, de manera desinteressada o no.

(Joan de Sagarra. "Salvador Espriu, poeta nacional", La Vanguardia, 17 de febrer del 2013)

* * *

En aquest Espriu transparent no es cau en les dues xacres que, en els dos extrems, amenacen el biògraf: no s'és ni santificador ni esbudellador […] El millor elogi possible d'aquesta biografia pot semblar gasiu a qui no hagi conegut el poeta, perquè està fet a la manera espriuana. Recordo haver sentit a dir a Espriu que He mirat aquesta terra és la millor cançó d'en Raimon, va dir, "sobre un dels poemes menys dolents que jo he fet". El poeta és obra mestra, i en seu àmbit també ho és la cançó. Sé que l'Agustí Pons l'apreciarà en la justa mesura: a l'Espriu aquest llibre no li hauria desagradat.

(Miquel de Palol. "Espriu, transparent", El Punt-Avui, 22 de febrer de 2013)

* * *

Espriu, transparent és un cas especial perquè l'aproximació biogràfica a un dels escriptors més importants de la literatura catalana contemporània es fa des d'uns paràmetres poc usuals en el nostre món editorial. El treball d'Agustí Pons presenta característiques de l'estil nord-americà i anglosaxó en general de fer biografies, que no és el més valorat en la nostra tradició. […] Cal agrair molt l'esforç d'Agustí Pons. Perquè ha encarat aquesta biografia amb la força de les pròpies conviccions i les ganes d'afrontar un personatge, Salvador Espriu, des del respecte a l'obra, però comunicant-nos que va ser algú molt més polièdric del que ens havien fet pensar […] Una gran contribució, la d'Agustí Pons, per conservar viu el record d'Espriu. Imprescindible en un país com el nostre, on la memòria és tan líquida i volàtil.

(Lluís A. Baulenas. "Biografies populars contra la memòria líquida", Ara, 23 de febrer de 2013)

* * *

Però l'esforç de trobar la realitat des de la qual van brotar les obres d'un Espriu no és pas un esforç inútil. El més bonic, potser també el més sorprenent, el que la biografia de Salvador Espriu aconsegueix crear, es l'atmosfera d'un temps. De tots aquells detalls –anècdotes i embolics, citacions de doctes estudiosos i testimonis familiars– en sorgeix no només un Espriu pròxim, simpàtic i tractable, sinó tot un país. I si Espriu proclamava que era "un home sense biografia", ara quedar clar que per reconstruir-ne la biografia, cal reconstruir la xarxa d'una cultura que ha estat forçada a viure a l'ombra. La biografia, sovint massa solemne i a vegades superficial en qüestions poètiques, assoleix el repte de reclamar el dret de recordar i de capgirar els conceptes assentats sobre un passat invisible.

(Simona Skrabec. "Això és l'electricitat i amén", Ara, 23 de febrer de 2013)

* * *

Per sort, als antípodes dels biògrafs reduccionistes, tenim la labor que ha fet i continua fent Agustí Pons amb la seva investigació exhaustiva de personatges clau de la nostra cultura. […] Ara ens presenta Espriu, transparent (Proa) amb dades que tomben l'etiqueta d'hermètic de qui fins ara hem conegut més com a personatge que com a persona. […] No som davant d'un nou procés de mitificació, sinó de clarificació, que va més enllà d'una figura tan lloada com bandejada per accedir a un coneixement més ampli.

(Isidre Grau. "Un biògraf que investiga", Avui, 22 de març de 2013)

* * *

Més que com una biografia es llegeix gairebé com una novel·la per la seva amenitat. L'arrencada és brillantíssima. El capítol introductori, "Una tertúlia al carrer del bisbe Català", està inspirat en el conte de contingut autobiogràfic "La tertúlia", segons explica Pons. És una petita i apassionant joia narrativa que ens arrossega literalment dins l'univers espriuà, i conté ja en síntesi les claus del món de Sinera, del personatge i de les fonts de la seva obra literària. I és que Agustí Pons, autor d'un extens nombre d'obres, és una gran escriptor que sap com interessar el lector.

(Maria Nunes. "Una biografia definitiva per commemorar l'Any Espriu", Llegir en cas d'incendi, 24 de març de 2013)

* * *

Espriu, transparent, d'Agustí Pons, és un llibre vibrant, estremidor, contundentíssim i escrit amb mestria. O sigui una novel·la total que combina creació, vida (vides), multigèneres, assaig, càbala, mística, creació quintaessencial. Una obra mestra que no pots deixar de llegir en cap moment. Perquè està construïda amb uns mecanismes interns precisos a més no poder i que et deixen estès sense poder evitar seguir girant pàgina. O sigui: una delícia que no podràs deixar d'engolir.

(Jaume C. Pons Alorda. "Espriu, absolutament", Núvol, 30 de març de 2013)

* * *

Pel camí Pons trenca definitivament més d'un tòpic que ha pesat com una llosa sobre la personalitat humana i la producció literària d'Espriu. Precisament, aquest és el sentit de l'adjectiu "transparent" del títol. L'equanimitat de buscar la distància correcta entre ell i el biografiat per esquivar els paranys de l'hagiografia o la desafecció produïda per l'empatx o la fatiga. La independència d'esperit, marca de l'autor, que sempre s'ha caracteritzat per dir la seva davant qualsevol tema. Pons ha escoltat atentament tots els que han parlat i opinat sobre Espriu per després arribar a les seves pròpies conclusions. I el rigor general de comprovar els fets i les fonts. El resultat és una obra de lectura plaent, que es va desplegant a poc a poc. […] Per una altra banda, crec que el llibre podia haver insistit molt més en els aspectes filosòfics i metafísics d'Espriu i la seva obra. I, finalment, sóc de l'opinió que el llibre se cenyeix massa al context exclusivament català, quan Espriu sempre volava molt alt i molt lluny.

(D. Sam Abrams. "Vides d'un irrepetible", Avui, 23 d'abril de 2013)

* * *

Quan amb el temps girarem la vista enrere per veure les runes que hauran quedat d'aital celebració [el centenari de Salvador Espriu], no em queda cap dubte que una de les aportacions que resistirà dempeus el pas del temps serà el patracol que Agustí Pons acaba de servir-nos en safata. I en un context de retallades sagnants a tort i a dret, em faig creus de com s'ho deu haver engirgolat el biògraf per encolomar set-cents cinquanta fulls al segell editorial. Això li ha permès configurar un estudi massa extens, que de vegades es perd en circumstancials que no vénen a tomb i que abusa massa de les citacions d'altri en detriment de l'opinió personal, aquí escamotejada, que hauria d'acompanyar sempre aquesta mena de textos. També hi hauria la pregunta prèvia que hauria hagut de formular-se l'escriptor, consistent a demanar-se a quina mena de públic es vol adreçar: si pretén que se l'empassi d'una tirada el lector comú potser sí que són necessaris en bona mesura […] els aclariments que introdueix, però per a l'especialista pequen d'excessius. Totes dues opcions resultarien perfectament lícites; ara bé, el que transmet Pons és la impressió de no saber exactament mai cap a quin dels dos sectors s'inclina. Sembla que prevalgui més el primer, cosa que, malgrat tot, el fa de bon llegir.

(Carles Cabrera. "Espriu, gravitant", Diario de Mallorca, 25 d'abril de 2013)

* * *

Agustí Pons ha recreat els episodis vitals més decisius d'aquest escriptor que es definia, amb tàcita coqueteria, com un home sense biografia. Espriu, transparent desmenteix de seguida aquesta imatge i ens revela una història humana i literària d'indubtable interès. En aquest sentit, endinsar-se en la vida de l'autor és també una forma de repassar les seus ferides. […] Agustí Pons incorpora amb oportuna exhaustivitat testimonis, cites i documents, de tal manera que es poden resseguir aportacions acadèmiques com la de Rosa Delor o bé la percepció de la crítica de l'època, amb observacions ben intel·ligents d'Antoni Vilanova o Domènec Guansé, o el treball ingent i incondicional per la literatura catalana de Joan Triadú.

(Alfred Mondria. "Cara a cara amb Salom", Levante-emv, 3 de maig de 2013)

* * *

De tot plegat n'ha sortit un relat cronològic que resulta amè i d'un gran interès, encara que, com és inevitable en aquest tipus d'obres, els historiadors i els especialistes en història de la literatura hi trobaran mancances, errors i interpretacions discutibles. La trajectòria d'Espriu, contràriament al que diu el títol de l'obra, no ens hi apareix transparent, sinó ambigua i carregada d'enigmes, i més si coneixem poc o molt el costum del biografiat d'amagar-se sempre que podia i de parlar diferent segons cada interlocutor, fins al punt que resulta summament complicat de saber què pensava en un determinat moment i quina era la veritat autèntica del que explicava a l'un o a l'altre. En tot cas, és un esforç que valia la pena i que hem d'agrair de debò a Agustí Pons.

(A. C. "Espriu, transparent", Serra d'Or, juny de 2013)

* * *

La biografia, cal dir-ho aviat, és extraordinària. Per dos motius: per la recerca exhaustiva en tots els racons del món d'Espriu, que posa definitivament en ordre; i perquè està escrita a plena consciència, amb un estil buscat expressament per no fer nosa. Em deia Agustí Pons que en les més de set-centes pàgines no hi ni una sola oració subordinada! Això fa que la lectura llisqui de forma plaent, que es llegeixi sense consciencia d'estar llegint. Entres en un món que es va descloent a poc a poc, que és fascinant, que és fins i tot emocionant, però que està narrat en una veu volgudament suau, sense estridències, com un passeig.

(Patricia Gabancho. "Un Espriu transparent, admonitori i fidel per una llibertat que ell va fer possible", Lletres, núm. 59, juliol-agost de 2013)

* * *

Aquestes petiteses puntuals, a les quals podríem afegir la manca d'una bibliografia que inventariés els documents consultats, no desmereixen en absolut l'obra d'Agustí Pons, el resultat de l'estudi del qual és no tan sols una biografia d'Espriu sinó també, en molts punts, del país, en primer lloc per la descripció detallada de la participació del poeta en molts dels més decisius esdeveniments literaris i culturals de l'època que li va tocar viure, i, en segon lloc, per les disquisicions historicoculturals que de tant en tant treuen cap al llibre a fi de contextualitzar i ajudar a entendre el compromís del poeta.

(Joan Ramon Veny-Mesquida. "L'escriptor que volia i dolia", L'Avenç, juliol-agost de 2013)

* * *

Del llibre d'Agustí Pons en surt un retrat dens, matisat, escrit amb una certa distància que podria ser paral·lela a la tècnica paròdica o mitificadora pròpia de la literatura espriuana, amb la qual l'escriptor agafava altura. Sens dubte, Pons ni parodia ni mitifica Espriu –al contrari–, però sí que fuig del sentimentalisme psicologista: no vol tant emocionar com perseguir una veritat fonda. I sobretot vol informar. Ho fa desapassionadament, fins i tot amb un deix de fredor. El relat flueix gràcies a una escriptura directa, factual, farcida de dades que s'acoblen les unes amb les altres omplint el buit del trencaclosques, conduint-nos pel laberint espriuà. Aquesta tècnica –distància, profunditat, detallisme, extrema cura per la forma…– es pot entendre com un homenatge indirecte a l'estil d'Espriu.

(Ignasi Aragay. "Espriu, una biografia imprescindible", Ara, 13 de juliol de 2013)

* * *

Però Espriu, seguint el dibuix de Pons, era una figura que no deixava indiferent ningú, una personalitat amb magnetisme, amb força, que havia fet del rigor de viure una veu poètica amb gravetat exemplar. Era també un perfeccionista (revisava i reescrivia pràcticament cada text en cada nova edició); un home de sobrietat monacal, sense biblioteca, i amb dos mil fitxes resums de lectures amb les quals treballava. No sé si hi ha quedat en el llibre de Pons un Espriu del tot transparent, però realment hi ha un recorregut molt amè per la vida i l'obra d'un creador de volada gegantina, l'obra del qual sembla ara més pròxima. I potser també més coherent. Les claus interpretatives de la qual ens traslladen a un univers ric, més humanitzat i entenedor que el que es traslluïa als estudis anteriors.

(Enric Balaguer. "Un bon recorregut per la trajectòria de Salvador Espriu", Indesinenter. Anuari Espriu, núm. 8. 2013)

* * *

Els millors anys (de la biografia) són significativament els de la postguerra. Segurament és aquesta època la que suscita més confiança al biògraf, en la mesura que és la que ha generat més bibliografia crítica –també és el període que Pons domina més perquè l'ha analitzat més a fons en els seus treballs. […] La popularització dels personatges del mite de Sinera s'afegeix a la progressiva aparició d'Espriu als mitjans, on crea una imatge de severitat i autocontrol. Contraposada a aquesta imatge, la personalitat d'Espriu s'entreveu en algunes afirmacions recollides en el llibre, com les de Verrié, que en destaca la comicitat (p. 284), o en la mordacitat amb què Espriu es refereix a Joan Ferrater en la correspondència amb Joan Fuster (p. 581). En bona mesura, la complexitat del poeta es mostra, nua, en aquests passatges. I la biografia, òbviament, en dóna compte.

(Maria Dasca Batalla. "Espriu, transparent, biografia", Revista de Catalunya, gener-febrer-març de 2014)