També se'ns parla per primera vegada amb una certa extensió d'episodis poc coneguts com, per exemple, el paper polític de Josep Trueta en el seu exili londinenc, el frustrat primer Congrés de Cultura Catalana, l'assalt dels Guerrilleros de Cristo Rey als locals del CICF o les causes del distanciament entre Triadú i Rosa Sensat, apartats que Pons documenta a partir de la informació de què ha pogut disposar però que, pel seu interès, constitueixen un repte que fóra bo que recollissin els historiadors. Un altre apartat on Pons deixa camp per córrer és el paper de Joaquim Molas, M. Aurèlia Capmany i Joan Triadú com a punts de referència en la formació intel·lectuals de les generacions dels 50 i dels 60. Molas des d'un marxisme evolucionat més tard cap a l'eclecticisme. Capmany des de l'existencialisme sartrià i Triadú des de l'humanisme liberal d'inspiració cristiana. No és la primera vegada que Pons exposa aquesta teoria (vegeu la seva col·laboració en el llibre d'homenatge a Maria Aurèlia Capmany editat el 1992 per l'ajuntament de Barcelona) i em permeto compartir amb ell la preocupació pel silenci amb què fins ara ha estat acollida per part dels historiadors.

(Joan Josep Isern. Avui, 9 de gener de 1994)