Retrats contemporanis i Deu daus
En Retrats contemporanis encontramos personajes del mundo de la literatura, de la pintura, de la música, de la política, del cine, del deporte, etcétera. Personajes populares, personajes apenas conocidos y personajes que no lo son en absoluto. En algunos casos se trata de subrayar su importancia o bien de matizar su significación, y en otros se percibe una voluntad de rescatarlo de un olvido inmerecido. [...] Agustí Pons practica un periodismo con voluntad de permanencia, en el que la premura de la actualidad no impide el cuidado estilístico. De los textos reunidos en Retrats contemporanis nos atrae la agudeza del análisis, la información rigurosa, exhaustiva y el sentido de la oportunidad, pero ante todo el cuidado de la forma, el esmero con que el autor pule la frase, estructura el conjunto.
(Josep M. Morreres i Boix. El Observador, 30 de gener de 1992)
* * *
La primera cosa que es pot dir sobre els dos llibres, gairebé simultanis, d'Agustí Pons, és que són dues obres que recullen visions de personatges contemporanis, escrites amb un domini considerable de l'ofici, i que no fan sinó confirmar el seu ingrés en un deganat periodístic, com a resultat d’una llarga dedicació a la tasca de fer lectors. [...] Retrats a punta seca, amb generoses dosis de bona informació, en els quals podem llegir ordenacions dels maons del món d'acord amb criteris de caràcter molt personal, però de gran efectivitat. Vegeu, per exemple, la comparació entre les maneres de discussió i convenciment d'Àlex Broch i Ramon Pla i Arxé, el primer, titllat de "rudo fajador"; el segon, de "fino estilista". Deus daus guanyà el premi d'assaig Joan Fuster, i és un llibre molt més poderós. [...] Pons s'apunta a una modalitat del gènere que ha tingut conreadors magnífics, Plutarc o Vasari, i Pla entre els predecessors propers més il·lustres, que més ha marcat el gènere i que és font –citada— inevitable en més d'una ocasió. Però no ho fa pas d'una manera mecànica. És una adaptació del model de la biografia breu, farcida de notes singulars, incisives, d'interrogants sobre el personatge, integrat amb la interpretació: "divagació sobre l'obra d'uns quants autors" diu Serrahima en l'epígraf que encapçala el segon volum.
(Enric Bou. El País, 19 de març de 1992)