Pretendre convèncer les Clares que volen ser periodistes a còpia de dir que els comunistes es mengen els nens crus és, avui en dia, una empresa poc útil [...]. Però malgrat els seus prejudicis antiprogressistes que han exercit un bon mestratge en herois del periodisme d'opinió de la premsa actual, i el to sovint paternalista amb la tal Clara, la reflexió sobre el periodisme d'ahir de l'estimat Agustí Pons és lúcida i intel·ligent, dues coses que trobo a faltar absolutament en el periodisme d'avui. Esperava una especulació sobre el periodisme del demà, i el que fa és una radiografia historicista i sàvia de la feina que s'està fent avui.

(Rafel Vallbona. "El periodisme d'ahir i el d'avui", El Mundo, 29 de març del 2010)

* * *

Cartes a Clara responde una mentalidad independiente: Pons defiende la globalización, lanza pullas a TV3, critica la colección del Col·legi de Periodistes "Vaixells de Paper" y lamenta que ninguna calle barcelonesa lleve el nombre de su antiguo profesor Santiago Nadal. Su libro tiene, como apuntó Vicenç Villatoro en la presentación, la virtud de apuntalar mitologías.

(Sergio Vila-Sanjuan. "Un periodista se jubila", La Vanguardia, 7 d'abril del 2010)

* * *

El primer consell que surt a les cartes […] surt de la boca d'un veterà com Néstor Luján, i és que l'únic compromís moral important és el que cadascú de nosaltres establim amb nosaltres mateixos. Al lector de les Cartes a Clara, (Meteora) que Agustí Pons dirigeix a aquesta periodista del nostre segle [...], li agradaria que el periodista veterà s'esplaiés més en aquest punt explicant a la becària i a tots nosaltres com mantenir-se fidel a uns principis en uns temps en què els mitjans estan sotmesos a pressions de tot tipus i en què la temptació popular fàcil –sobretot a la tele—és a l'ordre del dia.

(Emili Teixidor. "Aprenentatges", Avui, 29 d'abril del 2010)

* * *

Però el preu de la renúncia –renúncia a la llibertat—ha estat altíssim. El cost de ser espanyols ens el dóna Agustí Pons en les seves magnífiques Cartes a Clara. L'Agustí, periodista de professió, havia fet ja unes memòries de joventut a Temps indòcils. Ara fa un balanç de maduresa com a llegat ofert al jovent inexpert. I el que ens dóna és tot allò que hem perdut i que ell va poder engrapar de forma autodidacta: la densa història d'Europa en aquest segle, el devenir del pensament europeu (en el qual Espanya ho hi ha pintat res). I, com a conseqüència, un sistema educatiu –Universitat inclosa— que no dóna al jovent ni cultura ni referents sòlids per situar-los en el món; que no els dóna la memòria necessària per entendre què està passant i per què. El llibre es llegeix com una pausada conversa, a estones polèmica –quan toca patums locals— a estones anecdòtica, però sobretot aferrada a la construcció intel·lectual d'un observador compromès amb la llibertat. Que vol dir també un observador allunyat dels dogmes.

(Patrícia Gabancho. "Catalunya en el punt zero: el que hem perdut i el per què", Lletres. Revista de llibres i cultura dels Països Catalans, Estiu 2010)

* * *

Les cartes de Pons són una reflexió molt lúcida i encertada [...] de l'ofici de periodista i [...] que ja no tornarà: el periodisme de carrer pur i dur, que no es feia a les redaccions esperant les notes de premsa oficials sinó que es feia a base d'uns professionals que lluitaven per aconseguir cada una de les notícies. El llibre de Pons hauria de ser una lectura imprescindible per a tots aquells que volen ser periodistes i per a tots aquells que ja s'han incorporat a les redaccions des de fa poc i que tenen a les mans l'obligació i l'exigència de fer millor la seva feina; és a dir, de qüestionar-se cada dia el perquè de la realitat que intenten explicar als lectors.

(Sebastià Bennasar. "En defensa del periodisme", Diari de Balears, 24 de juliol del 2010)

* * *

Sin embargo, para Agustí Pons el periodismo no es ni literatura, ni investigación, ni orientación cultural o política, ni análisis de la realidad, sino todo esto a la vez, escrito con la premura que imponen los medios y la necesidad de expresar con concisión, aunque de forma clara y contextualizada, las noticias. "Periodismo –dice Pons—es intentar entender el mundo y explicarlo en el mínimo de líneas posibles. Intentarlo cada día y de una forma profesional como el carpintero […] sea cual sea el estado de ánimo o las condiciones exteriores". En este punto, el autor muestra simpatía por el periodista que va a contracorriente de su tiempo y recomienda a Clara que no se deje llevar por las modas de hoy, recordándole la decepción que supuso para muchos miembros de su generación los cerrados mundos ideológicos en que tanto confiaron.

(Francesc de Carreras. "Una lección de periodismo", La Vanguardia, 12 d'agost del 2010)

* * *

Cartes a Clara és un llibre sobre el periodisme d'ahir i d'avui i és, sobretot, un llibre sobre una crisi –o un canvi— de valors i de marc de referències. Pons, que és un excel·lent memorialista, ho il·lustra amb la seva pròpia trajectòria professional, que possiblement en una cultura de mitjans menys precaris hauria estat, amb justícia, molt més ben reconeguda. Biògraf de nivell i "especialista en continguts", columnista d'opinió, responsable de les pàgines culturals i redactor de moltíssims articles i editorials a la premsa catalana, Agustí Pons s'insereix en la tradició del periodisme culte i responsable, conscient que el millor present no és el que simplement es viu com a instant, sinó aquell que se sap omplir de sentit construint la realitat dia a dia des de la pacient comprensió de l'ona llarga de la història.

(Oriol Pi de cabanyes. "Un valent assaig epistolar", VIA, 13 de setembre del 2010)

* * *

L'autor no vol convèncer ningú, però exposa històries –de la vida d'Eugeni Xammar fins a la del seductor d'intel·lectuals al comunisme Willi Munzenberg– i així relata els daltabaixos de l'esdevenir europeu i català durant el segle XX, tot per acabar demanant el dubte metòdic, l'esperit adelerat en la conquesta de la veritat, i la capacitat de crítica i de feina responsable i obstinada (a més d'una certa elegància en el vestir). Per escapar de l'adoctrinament, Pons parla amb exemples, molts dels quals il·luminadors, i sempre en el to assagístic del millor periodisme d'idees. [...] Potser el llibre –una obra magnífica, que certament hauria de llegir-se a les facultats— hauria agafat més volada si Pons hagués advertit els joves periodistes també dels perills del progressisme liberal, aquell ultra liberalisme –hegelianisme de dretes—que ha besllumat la parusia final gràcies a les bodes sordes del mercat i la democràcia.

(Melcior Comes. "L'ofici: passat i present", Presència, 14 de gener de 2011)