La veu poètica de Pons sembla sorgir més d'una necessitat d'expressió de les sorpreses o les fascinacions quotidianes que no pas d'un propòsit artístic, més d'un diàleg amb la persona que té al davant que no pas d'una resposta a cap estímul d'ordre intel·lectual; la qual cosa no entra en contradicció amb el fet que a vegades un quadre o una peça musical siguin el punt de partida del poema, però és perquè ja han entrat a formar part de la intimitat, del bagatge d'experiències que constitueix la vida.

Les seves composicions són senzilles, immediates i lineals, i eviten tota complexitat retòrica i qualsevol regulació mètrica; però és una senzillesa enganyosa i calculada perquè sovint demanen una relectura pausada per poder obtenir-ne tots els matisos. Hi ha una desconfiança en les abstraccions –"Si dic desig, sento desig de tu"—i un afany per limitar-se al fenomen concret, per descriure'l des de la immediatesa ja que "fujo de tota transcendència.

(Manuel Castaño. "Fugir de la transcendència", El País, 23 de juliol de 2009)