L'Holocaust o Xoà és un dels esdeveniments més tràgics que ha conegut la història, tant pel seu cost en vides humanes com per la seva càrrega simbòlica que no negligeix un alt contingut èpic i religiós. Un altre fet que situa l'Holocaust en una perspectiva d'impacte és la seva proximitat en el temps. Abans, per trobar situacions d'una brutalitat tan palesa calia retrocedir a l'època antiga, i sobretot pagana (recuperem per uns instants el context de les guerres troianes), però mai s'hauria pogut concebre en una civilització moderna, sobretot després de gairebé dos mil·lennis de cristianisme, una activitat governamental que menyspreés tant la condició humana.

L'elevació de tot un poble a la condició de víctima és un fet sense gaire precedents, però la forma de fer-ho (a través de legislació i camps d'extermini) és sens dubte única i especial. El genocidi s'ha practicat al llarg dels temps històrics amb més o menys intensitat després de guerres de conquesta, de colonització, o de forma més soterrada, en les incursions puntuals però reincidents contra pobles desarmats i indefensos.

[...]

Si hem començat el nostre pelegrinatge amb l'èpica homèrica és perquè la literatura de l'Holocaust narra també un fet èpic: la resistència de l'individu en unes condicions impossibles per a la supervivència i també la voluntat d'un poble, que es va construint, per escapar d'un destí tràgic.

[...]

Sobre la pregunta capciosa si es pot o no es pot fer literatura de la Xoà, la resposta sembla evident. Se n'ha fet i de molt bona, se n'ha fet i se'n farà mentre la memòria dels esdeveniments no s'esborri. Aquesta literatura, com en el cas de l'èpica d'Homer, serveix uns interessos que ultrapassen la voluntat de l'escriptor. L'autor-testimoni sent la força de la seva funció, la seva utilitat pública i el caràcter d'«exemple» que assoleix la seva obra. Se sap portador d'un missatge que, d'altra banda, és l'únic que el pot reconciliar amb el passat. D'aquesta manera, pot i ret un servei a la comunitat i, a la vegada, a si mateix.

(Del llibre Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner, 2006, p. 16-18)

* * *

L'intel·lectual, o ésser forjat en el pensament i que no pot prescindir de l'eina mental per viure, cau en un pou profund quan és enviat a Auschwitz, primer perquè és incapaç de comprendre i segon perquè, en el cas que pugui arribar a comprendre, no pot lluitar amb les armes de la ment en contra d'un univers que es representa en un plànol exclusivament material. La vida única de Hans Mayer, àlies Jean Améry, esdevé el paradigma d'aquesta situació. Les seves conviccions es converteixen en estris dels botxins, que alimenten el recurs d'anar en contra de tot allò que fins aleshores havia construït la seva personalitat: la nació, la filosofia, la certesa d'una civilització multiètnica que s'enriquia amb les aportacions de la diferència. Aquesta concepció, en el fons nascuda d'un elitisme optimista i poc previsor, cau retuda davant la constatació d'un món paral·lel que mai havia tingut en compte. Es tracta del món de l'irracional, de la superstició, de la tradició filtrada contra tot pronòstic. [...] L'home comú —segons Améry— rep els cops sense importar-li d'on vénen ni per què. És més hàbil per a la supervivència que l'intel·lectual, que té l'esperit fet a mida de les seves necessitats espirituals i habita una atmosfera fàcil de contaminar a causa del seus aïllament.

(Fragment del llibre Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner, 2006, p. 34-35)

* * *

ELS SONDERKOMMANDOS (=ESCAMOTS ESPECIALS)

Dintre de l'univers concentracionari, els grups humans que s'hi formaven constitueixen una font d'informació imprescindible per a tots aquells que es vulguin apropar a la realitat quotidiana dels presoners. Entre aquests grups, els anomenats Sonderkommandos, són la part més sinistra i poc coneguda. Es tractava d'unitats especials formades per les SS a partir dels presoners que anaven arribant i que tenien com a missió la gestió dels crematoris. S'hi refereix Levi en parlar de "La zona grisa", on esmenta les tasques d'aquests escamots: mantenir l'ordre entre els nouvinguts, tenir cura dels qui havien d'anar a les cambres de gas; buidar les cambres de cadàvers; arrencar les peces d'or que els morts poguessin tenir; tallar els cabells de les dones; transportar els cossos cap als crematoris; ocupar-se dels forns; i finalment, fer desaparèixer les cendres una vegada s'acabava el procés.

En essència, era una mena de funcionariat de la mort, escollit entre els propis presoners, l'únic avantatge dels quals era menjar millor i viure una mica més, encara que mai el temps suficient per poder contar la seva experiència.

[...]

Aquests personatges d'aparença literària pel que implicaven les seves funcions i l'inimaginable del seu estat d'ànim, eren col·laboradors dels botxins, que no poden inspirar llàstima però si serioses preguntes sobre la condició humana.

Alguns com a mesura exculpatòria, o simplement per deixar constància de la veritat del que havien viscut, escrigueren detalls de les seves experiències en fulls que enterraren al mateix costat dels crematoris.

Es Escamots Especials estaven formats per jueus que s'encarregaven d'ajudar a exterminar jueus. El cinisme nazi havia de demostrar que sols els jueus eren capaços de cometre els actes més aberrants, àdhuc contra ells mateixos. Segons aquesta filosofia, no eren homes sinó que a través d'aquestes accions quedava demostrada la seva infrahumanitat.

(Fragment del llibre Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner, 2006, p. 172)