No sóc l'home més desgraciat de la Terra. He tingut la sort desconeguda d'aquells qui, enmig de tots els mals, conserven la placidesa de caràcter i una afabilitat estranya que els fa mereixedors de la comprensió dels desconeguts. Fins i tot, m'han permès d'escriure aquestes notes abans de la meva execució, que s'ha de produir inevitablement a trenc d'alba.

La ciutat no presenciarà la meva mort, que serà un acte privat. Hi acudiran els escamots militars, un capità i un jutge. Uns religiosos em prestaran l'auxili espiritual necessari per emprendre el viatge, i després.... de mi no quedarà més que un cos clivellat, llest per enterrar al Camp Roig.

La confraria de la Bona Mort tindrà cura de les despulles i, encara que pugui semblar una blasfèmia, el meu cos no serà enterrat en sagrat. Però poc m'importa. Avui percebo que la terra sencera és sagrada, cosa que abans no defensava. Tant se val. No tinc temps per dedicar les meves darreres hores a qüestions de teologia, sols vull deixar testimoni del procés que m'ha portat fins a aquesta situació. El punt final de la meva vida.

Abans d'arribar fins on sóc, he viscut la tràgica circumstància dels condemnats a presó. No per acabar aviat he de deixar passar aquest crim, que atempta contra la consciència. Els pobles tenen l'obligació d'alimentar els presos i, com és fàcil d'imaginar, fan tot el possible perquè això no es compleixi. S'acontenten recollint almoines que no basten per tapar la fam que afebleix els cossos i contamina les ànimes.

(Fragment inicial del llibre La veu de la caputxa. Barcelona: Columna, 2011, p. 5-6)

* * *

Arribats a Marsella, vaig seguir l'oficial Auberon pels carrerons del port. Una flaire de brea i bótes de conserva m'entabanà l'olfacte fins al punt que ja no sabia si era fàstic o mareig el sentiment que em dominava. No havia tastat res des de la nit passada i, encara que estava acostumat a menjar frugalment, mai havia deixat d'ingerir aliment durant més de dotze hores seguides. El francès va endevinar els meus patiments, semblava que em coneixia millor que jo mateix.

—Aviat arribarem i podreu menjar. Una mica d'esperit, que ja ens esperen —em digué per alçar-me l'ànim.

Somrient i amb pas decidit, vaig continuar caminant pels carrers estrets del barri mariner. Però no era la fam ni la desorganització dels meus sentits allò que em feia sentir mal a pler, sinó la dona que havia vist a la seva cambra la nit anterior i que ara formava part de la nostra companyia. Era una jove magra, de cabells arrissats i negres que li cobrien les espatlles. Si l'observava a certa distància, semblava formar part d'un pas de processó que, portat per unes mans invisibles, oscil·lava inclinant-se mentre avançava al ritme forçat que li imposaven les nostres passes Els seus ulls, de color de pruna, mostraven el neguit de la seva ànima. Una capa negra li cobria el cos ocultant part de a seva anatomia. Si hi hagués pogut parlar, li hauria dit alguna cosa, però en aquells moments sentia la seva inseguretat com si fos meva.

(Fragment de La veu de la caputxa. Barcelona: Columna, 2011, p. 53-54)