SANTUARI

M'assaciaré de fonts, de mars, de boscs
dibuixats en l'ocre pur de la pols.
Viuré de llagosts, de foc intacte, del dol
de la terra entre l'aigua dels pous,
entre el corc i el silenci.

Romandré en els cims secs
on les coves són ulls vius de mirada cega.
Ompliré amb el meu pit obscur la respiració
del buit que forada les roques.

Suspesa en el cos de l'univers,
del somni que agita el cor de les falgueres,
en aquesta profunditat sense amargura,
viuré la vida en el perfum de l'ona silenciosa.

La bellesa es lliura tèbia i dolça
i res no és tan etern com el temps arrabassat
a les bótes de la rutina.

Un ermità, un home envoltat d'illes en la nit,
governa un cel per clavar els sortilegis del pensament.
La mirada de la ruda, del ginebre i la cicuta,
l'ull ancorat en la copa de l'alzina dura.
Succeeix el dia mentre el dia és nit,
la mort interroga la llum mentre recull
el vent suau de la calor sens forma.

He arribat als cims on ningú frega el futur,
viuré de les arrels de les muntanyes,
de la cendra que s'escampa com la pluja,
dels meus ossos sense ànima,
del meu verb sense nom,
un sol ésser contra el no-res.

La remor de la bellesa emana
d'allò mai posseït, del que sempre fuig.
Tan breu és la virtut com la trista elegia,
una línia de l'espai que en el cor acaba.

Morint la meva joventut neix en la muralla.
La pedra sobre el pit consumeix tot el foc.
Els anys, el pèlag, la figuera que dóna sabor
al treball de la terra.
Fugen les formigues pel diminut forat negre
i Jo, que sóc un somni,
m'enfonso en el firmament clivellat d'estels.

(Dins del llibre Calendari íntim. Palma: Lleonard Muntaner, 2015, p. 42-43)