La poesía «no se puede forzar, al menos en mi caso». De hecho, han pasado más de dos décadas desde que publicase su última aventura lírica, Regreso a Belvedere (1993). Hablamos de la escritora Rosa Planas (Palma, 1975), colaboradora de Última Hora, que este mes regresa a la actualidad poética con Calendari íntim (Lleonard Muntaner Editor, 2015), un «repaso biográfico» en el que evoca una realidad pasada que configura a partir de las cuatro estaciones, pasajes de «toda una vida». [...]

—Calendari íntim llega veinte años después de su último poemario. ¿Por qué ha esperado tanto para retomar el género?
—La poesía es algo que no puedo forzar. Al menos es como yo lo entiendo, cada uno tiene sus propios métodos. En mis libros de prosa también he reflejado la poesía, siempre he sido poeta, sea en prosa, sea en el género que sea. A veces la poesía no es solo escribir versos, sino desarrollar una interpretación poética.

—¿Cómo afronta este regreso?
—Estoy muy contenta, me siento muy feliz. A la gente que ya lo ha leído le ha gustado. Estoy agradecida al editor, Lleonard Muntaner, que una vez más ha confiado en mi. Es un libro muy personal, muy mío.

—El libro presenta un calendario emocional lleno de recuerdos, vivencias, como si fuera un dietario.
—Lo llamé Calendari íntim porque precisamente es un poemario que pasa por las cuatro estaciones del año, y quizá también por las estaciones de la vida. Hay épocas diversas, situaciones, y no solo desde un punto de vista atmosférico, sino existencial. El paso del tiempo le da esta cosa cronológica que no todos los poemarios tienen, le da una continuidad que puede parecer un calendario, ¿pero de qué?, ¿de un año, de una vida?

—¿Son unos poemas pesimistas, o más bien nostálgicos?
—Es un poemario nostálgico y crítico desde un punto de vista muy íntimo. Evoco mis recuerdos de un mundo diferente, más auténtico que el de hoy en día, que es de pantallas. Antes podías oler, tocar y apreciar de una manera distinta. Los cinco sentidos cada vez nos sobran más. Todo es lejano, frío, menos profundo, todo está en las pantallas. Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación.

—Maria Salom [presidenta del Consell] se reunió la semana pasada con el sector librero y editor, pero sin propuestas sobre la mesa. ¿Ignoran los políticos la literatura?
—La literatura, a nivel institucional, está en una situación bastante precaria, muy poco valorada y defendida. Es necesaria una mayor implicación. Desde el Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) se están haciendo cosas, por eso no me gusta hacer maniqueísmo en política, no voy a decir que unos son buenos y los otros malos, hay un garbanzo negro en todas partes. Mira a Jordi Pujol...

(Nacho Jiménez: "Rosa Planas: «Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación», Ultima Hora, 24 de març del 2015, p. 55)

* * *

A Literatura i Holocaust, Rosa Planas s'endinsa en l'escriptura que sorgeix d'una paradoxa tan trasbalsadora com impossible d'evitar: la necessitat de recordar i d'explicar la Xoà, tot sabent que és indicible. L'horror a què s'ha d'enfrontar el supervivent quan pretén dir, erigeix la memòria com a únic territori que pot habitar. Les gairebé dues-centes pàgines d'aquest llibre contenen unes breus aproximacions introductòries a les vides i obres de Primo Levi, Imre Kertész, Art Spiegelman, Aaron Appelfeld, Jean Améry, Hannah Arendt, Stanislaw Lem, Victor Klemperer i Paul Celan i, alhora, inclouen un assaig magnífic en què l'autora reflexiona sobre les connexions entre tragèdia, memòria i literatura.

—Al pròleg de Literatura i Holocaust, Jaime Vándor escriu que, tot i no ser contemporània dels fets que originen la literatura de què parla el teu llibre, has quedat profundament afectada per la Xoà. Quan i com s'esdevé aquest coneixement i què et fa decidir a escriure aquest llibre?
—El meu interès per la història dels jueus es remunta a la meva època d'estudiant, que és quan vaig començar a llegir sobre aquest poble i alguns dels seus autors importants. En aquell moment, la qüestió de la Xoà encara era força desconeguda; no s'esmentava en cap pla d'estudis i era, per dir-ho d'alguna manera, un tema sobre el qual es girava full sense que se'n poguessin fer gaire preguntes. A casa de la meva família hi havia llibres sobre la Segona Guerra Mundial, el judici de Nuremberg, teníem fins i tot la biografia de Speers, però no n'hi havia cap sobre la Xoà. Un oncle meu, casat amb una alemanya, em va comentar un dia que d'aquest afer no se'n parlava perquè els alemanys n'estaven avergonyits i els feia mal recordar-lo. Jo no em vaig quedar satisfeta i, pel meu compte, vaig iniciar petites incursions en aquest tema (en aquella època no hi havia bibliografia a disposició, Franco encara era viu i l'únic que se sentia a dir era que el Caudillo havia defensat els jueus).

Poc després, el meu interès es va desviar vers una història molt més pròxima al meu entorn. Em refereixo als xuetes de Mallorca. Vaig descobrir que havien estat objecte d'una injustícia secular, d'una persecució terrible que els havia relegat a ser una classe proscrita, marcada per l'estigma social. Els xuetes m'interessaren força perquè, de seguida que em vaig endinsar en la seva història, vaig comprendre que la seva lluita titànica per aconseguir la igualtat de drets era una història moderna, plena de matisos, rica i intensa. A més, entre els xuetes, vaig descobrir intel·lectuals importants, com Marià Aguiló, pare de la Renaixença; Miquel Forteza, el primer de denunciar, l'any 1966, la discriminació que patien els xuetes, i un seguit de personatges que havien contribuït molt a la nostra cultura. De tota aquesta investigació, en va sorgir un llibre d'extensió considerable que pretenia projectar la història dels xuetes a través dels malnoms, signe distintiu que ells mateixos utilitzaren per diferenciar les diferents famílies i individus. L'obra Els malnoms dels xuetes de Mallorca (segles XVII-XX), publicada l'any 2003 per Lleonard Muntaner Editor, crec que va tenir un ressò important, ja que permetia veure en un gran fresc el que havia estat tota aquesta història. De fet, alguns xuetes em comentaren que, gràcies al meu llibre, havien pogut refer la seva pròpia genealogia, perquè hi havien reconegut la branca de la seva família.

[...]

—La producció de literatura sobre la Xoà és vastíssima. Quin criteri vas fer servir per incloure els autors que protagonitzen el teu estudi?
—Em vaig plantejar una visió tan enriquidora com fos possible, reunint un conjunt de veus diferents, d'uns autors que sovint tenien poc a veure els uns amb els altres. Poetes, intel·lectuals, escriptors, filòsofs... alguns de gran producció i d'altres d'una producció més minvada. Es tractava de mostrar un mosaic de sensibilitats, però amb un referent clar: la qualitat artística de cadascun dels escriptors. La selecció no va ser fàcil; com bé has dit, es tracta d'una literatura vastíssima, tot i que encara hi ha moltes obres que no s'han traduït. Fins i tot a Israel mateix se sap que encara hi ha testimonis per revelar, autors que no han estat descoberts, vivències que encara ens poden sorprendre. Crec que l'elecció, però, va ser encertada. De fet, els autors que vaig escollir figuren entre els més importants, en tots els sentits, que han parlat i escrit sobre la Xoà.

[...]

—El concepte de literatura que trobem en el teu llibre inclou novel·la, assaig, còmic, autobiografia i poesia. ¿És així perquè creus que tots aquests gèneres comparteixen trets comuns o perquè et permet encabir-hi diverses aproximacions a l'Holocaust?
—És cert que s'hi inclouen diferents gèneres i registres, però es tractava d'això, de fer entendre que la literatura és l'escriptura, la veu feta lletra. El gènere o la classificació els posem nosaltres, però, en definitiva, si una civilització no humana hagués de jutjar les nostres manifestacions escrites, les interpretarien com una activitat única i indivisible. La literatura és la paraula, sigui quina sigui la forma que adopti o el gènere al qual s'ajusti.

Pel que fa a la segona part de la pregunta, és evident que la Xoà ha estat expressada en tots els gèneres i en totes les formes possibles de comunicació. No n'hi havia prou amb una explicació filosòfica per a un fet tan dolorós i transcendent. L'art també hi havia de posar els ulls, l'havia d'adaptar al seu propi llenguatge.

[...]

—Què creus que aporta la literatura de la Xoà respecte dels libres d'història? La forma novel·lada, com pot afrontar a la indicibilitat a partir de la paradoxa que significa la necessitat i la impossibilitat de donar testimoni?
—La novel·la permet aprofundir en les esferes d'allò que no s'ha formulat d'una manera racional: el pensament, el sentiment, la intuïció. Ofereix molts plànols distints i també diferents nivells de sensacions. Per posar-ne un exemple, la novel·la, àrida, si ho volem expressar així, Doktor Faustus de Thomas Mann permet aquests exercicis que t'acabo d'enumerar. Per arribar allà on no arriba la crònica, cal trobar el pensament individualitzat de l'autor i, el que en aparença pot semblar una fotesa, pot arribar a expressar tota la complexitat d'uns fets que van més enllà de la simple historicitat. No podem copsar mai la realitat en tota la seva plenitud, per això la novel·la ens hi ajuda, perquè ens fa permeables a allò que se'ns havia escapat, o a allò que no havíem advertit en una apreciació lineal dels fets. La novel·la integra el que el fet històric desintegra. Per això és prohibida o oblidada. La novel·la ens dóna veus, individus, símbols, i ens conhorta i ens colpeja en una confrontació directa entre el que llegim i el que sentim.

—¿No et sembla que una gran part de la literatura sobre la Xoà (i el cinema, també) corre el perill de convertir-se, o ja s'ha convertit, en un gènere amb el que això significa de banalització i d'acumulació de clixés?
—És inevitable que les coses transcendents acabin banalitzades. De fet, l'home occidental hi té la mà trencada, en això. S'ha banalitzat la religió, el sexe, la cultura, fins i tot el geni de l'artista ha patit aquesta adaptació al gust (mal gust) d'allò que han anomenat «masses», i que, de fet, no representa ningú en particular, però sí una manera fàcil de digerir el que ens supera i que no podem arribar a comprendre. La Xoà, per descomptat, havia de patir aquest mateix procés, precisament per allò que representa de sobrehumà, de metahumà, i per haver provocat una ferida que no cicatritza. Els clixés ajuden a conviure amb la realitat que no acceptem, però no donen cap resposta a l'individu que s'interroga, que vol arribar més lluny, que pateix perquè sent el cop sobre ell mateix. La banalització alleugereix determinats nivells de consciència, però mai no esborra la ferida.

(David Cuscó i Escudero: "Literatura i Holocaust. Entrevista a Rosa Planas", El funàmbul, núm 4, hivern del 2014, p. 16-20)