Port-au-Prince és una ciutat salvatge, plena de colors, on regna la vitalitat del clima i els sentits vessen escumosos com el vent i la mar. La pobresa, estranya, meravellosa, fa que el desordre voli arreu com les ales tacades d'una papallona que no descansa mai.

Antic recer de pirates, sense civilització, aquesta ciutat té l'aire més inquietant que es pot respirar sobre la terra cansada. No importa la misèria de la gent, l'analfabetisme, la manca de seguretat personal: Port-au-Prince ofereix com tot Haití una bafarada d'immortal certesa, una jove intranquil·litat que engega la imaginació. Els carrerons, sense traçat aparent, són plens a vessar de velles descendents d'esclaus, i d'una endormiscada població que reneix dia rere dia. Tot sembla formar part d'una generació diferent a la nostra, com membres d'un món que no tem la mort ni l'avenir, i on tot incita a la poesia de l'oblit de l'existència, a l'eradicació de tota referència cultural. Només aquí, en aquesta terra sense respiració, arriba el mar i les sentències finals de tota filosofia caduca.

No és estrany que fos precisament en el raval d'aquesta populosa ciutat on es trobà un dia, per casualitat, un crani humà de difícil classificació, diferent a les troballes arqueològiques comunes que afegeixen baules a la cadena de l'evolució. Els científics acostumen a identificar les coses que troben, en fan la fitxa i les enllacen amb el passat, amb un determinisme vulgar que cerca la seva inoperant col·locació en el magatzem dels esdeveniments. Res no existeix sense el seu carnet d'identitat, però la peculiaritat del crani que fou desenterrat a prop de les antigues runes d'una fortificació militar desbaratava la llarga genealogia dels homínids perquè presentava una difícil qüestió a la curiositat.

(Fragment inicial del llibre Les màscares de Florència. Barcelona: Planeta, 2004, p. 9-10)