Na Maria Rosa Planas al llarg de la dècada de 1990 ha consolidat definitivament la seva presència, com a narradora i com a investigadora, dins el nostre món cultural. Les dues novel·les que ha publicat (L'orador dels ocells, 1999, i Abraham Savasorda, 2001) demostren ben a les clares que coneix l'ofici i les seves tècniques i que, a més a més, és posseïdora d'un món de ficcions propi. Així mateix, els 90, va anar publicant múltiples articles d'investigació centrats en l'onomàstica i la cultura popular. També és autora de dos reculls poètics (Letras de lluvia, 1982, i Regreso a Belvedere, 1993).

Ens trobam davant una autora que té un bagatge cultural molt sòlid (les seves dues Llicenciatures, en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana no en són l'única prova), d'esperit encuriosit, capaç de donar una resposta plenament satisfactòria als múltiples quefers que es relacionen amb la cultura (de la gestió a l'erudició, passant per la crítica literària i per la creació poètica o narrativa).

Amb la redacció d'Els malnoms dels xuetes de Mallorca na Rosa Planas es va plantejar un repte molt ambiciós, de realització prou complexa. El resultat, però, és del tot satisfactori. Una obra monumental, tant per la seva extensió, quantificable en pàgines, com per la molt nombrosa bibliografia i documentació que ha fet servir (capbreus, talles, fogatges, protocols notarials...), i també per l'abast temàtic que inclou. Una investigació que l'autora ha sabut desenvolupar amb el rigor de l'historiador i amb l'esperit aventurer que caracteritza els creadors.

(Damià Pons i Pons. "Pròleg" al llibre Els malnoms dels xuetes de Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner, 2003, p. 9)

* * *

Persones que han dedicat la seva vida sencera a l'estudi del fenomen de l'Holocaust arriben un dia a la conclusió que aquest fenomen, per més que es conegui amb tota mena de detall, concebre'l no el concebran mai. L'essència del Mal continuarà essent per sempre més un misteri.

I no obstant això, com s'ha dit més amunt, mai podrem alliberar-nos de l'afany d'intentar comprendre; per la qual cosa —com afirma Rosa Planas—, aquesta literatura cada vegada adquireix un volum major, i així continuarà en el futur. Ja forma tot un gènere literari i mentre hi hagi lectors i ments que escodrinyin el problema del Bé i del Mal s'escriurà sobre els camps de concentració nazis, els d'extermini, i els camps i fàbriques de treballadors esclaus explotats fins a l'extenuació final. I sobre els guetos tancats, incendiats i destruïts amb desenes de milers d'éssers famèlics i desesperançats en els seus soterranis, sobre les foses comunes, tan documentades per fotografies, en els territoris de l'Est conquerits per Hitler i el seu exèrcit. Horrors que inevitablement fascinaran la imaginació humana pel seu caràcter limítrof cabdal, com altres fets i figures de la Història, siguin Cal·lígula o Heliogàbal, el tràfic d'esclaus o els reus de les galeres, la Nit de Sant Bartomeu, el Terror sangonós de la Revolució Francesa o Hiroshima. Vivim amb el desig i l'esperança que el coneixement ens faci recapacitar, retrocedir davant la vilesa i la perversitat, els instints destructors profunds i malèvols de la naturalesa humana. En aquest sentit, segons el judici de qui això escriu, tal literatura, lluny de ser morbosa, és útil.

Per la mateixa raó és útil i meritori l'estudi de Rosa Planas, sensible i compromès, la descripció de les terribles contingències dels camps en el seu "Petit diccionari" (fam, set, malalties, fins al gas Zyklon, els botxins, els Sonderkommandos), així com l'anàlisi dels nou autors que ha escollit, representants de diferents gèneres literaris, novel·listes alguns, poetes o analistes psicològics altres, cronistes de la tragèdia, fins i tot un meticulós estudiós de la lingüística alemanya i un famós autor de còmics. Ens en brinda breus biografies (dels nou sols dos continuen vius) i un encertat estudi críticodescriptiu de les seves obres. La diversitat dels caràcters i dels destins permet a l'autora enfocar els seus temes des de molts diferents angles, la qual cosa és un dels atractius del llibre. Ningú que se submergeixi en les seves pàgines restarà indiferent, i difícilment resistirà la temptació de llegir els autors que Rosa Planas amb tan bon judici ha seleccionat.

(Jaime Vándor. "L'Holocaust: coneixement i reflexió", pròleg al llibre Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner, 2006, p. 12-14)

* * *

La trajectòria literària de Rosa Planas (Palma, 1957) s'ha completat —de moment— recentment amb la publicació de La veu de la caputxa (Columna, 2011), la seva cinquena novel·la, on podem veure alguns dels trets característics de la seva prosa (una trama més o manco històrica, el gust pel misteri, la creació d'un gran personatge i una acció que enganxa el lector des del primer moment) i que, per a mi, ha suposat l'arribada a una maduresa literària de primer ordre. En paral·lel a l'obra narrativa, Planas ha fet una tasca com a assagista que s'ha traduït en obres molt interessants com Literatura i holocaust, publicada el 2006 per Lleonard Muntaner. Aquest silenci de quasi cinc anys des de la darrera novel·la, La ciutat dels espies indefensos, i des del darrer assaig abans esmentat, s'ha traduït en una novel·la de factura impecable, clàssica en la construcció i el desenvolupament de la trama –és a dir, és la història que explica allò més important i la tècnica li serveix per fer-ho i no és una demostració [...] de tècnica sense contingut, com passa en molts casos– i que farà les delícies del lector.

(Sebastià Bennassar. "La consagració d'una novel·lista", dBalears. L'Espira, núm. 523, 9 de juliol del 2011, p. 2)

* * *

Hay muchas leyendas que relacionan a Ramon Llull con la alquimia, tanto es así que hasta el siglo XIX algunos lulistas continuaban creyendo que el beato seguía esta corriente. La escritora Rosa Planas analiza ésta y otras cuestiones relacionadas con el ilustre mallorquín en el libro Ramon Llull i l'alquímia, editado el año pasado por Lleonard Muntaner.

[...]

La escritora desgrana en su libro [...] cuáles son los hechos probados en relación a Llull con esta ciencia. «En sus obras encontramos referencias en las que habla de alquimia, lo que pasa es que él en su faceta religiosa pone en duda que la materia pueda ser transformada en aquello que no es», aclara. Según la autora, cuando se habla de aspectos como filosofía natural, Llull también hace referencia a ello.

La faceta lulista de Rosa Planas tiene diversas vertientes, además de admirar la capacidad del beato como poeta, escritor o filósofo «lo que más me cautiva es que fue un generador de ideas».

[...]

Por otra parte, Planas reconoce que siempre ha tenido cierta curiosidad por aquello que no sale a la luz fácilmente y este fue el caso de la ciencia alquimista «que en su momento fue despreciada y ocultada» recuerda.

(Francesca Marí. "Rosa Planas analiza la alquimia de Ramon Llull", Última hora, 10 de febrer del 2016, p. 28)