LA PERSONA

Ens coneixem amb en Pere des que a la dècada dels 80 compartíem inquietuds i mogudes culturals en el món de l’ensenyament. El que més en recordem tots són les Setmanes Culturals que a l'entorn de personatges com Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Joan Oró i Josep Romeu i Figueres mobilitzaven ensenyants i mainada de tota la comarca.

De ben segur que quan llegiu aquestes pàgines alguns de vosaltres el recordareu com a professor de Llengua i literatura catalanes de l'Institut Montsacopa, on va exercir la docència durant 4 anys. A més de ser un bon amic, d'en Pere en destacaria la innata curiositat per tot, lligada a la seva capacitat d'observador i a una fina ironia que crec que han estat els elements essencials perquè a més de docent s'hagi introduït en el món literari. Va començar com a crític de Literatura infantil i juvenil, activitat que encara continua a revistes com Escola Catalana, Revista de Catalunya... I després de llegir munts de llibres es va decidir a fer literatura, amb 40 anys ben bons.

Actualment segueix exercint la docència, ara a l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès on viu amb la família des que va marxar d'Olot.

—Què és el que et va fer decidir a marxar d'Olot?
—Bàsicament la sensació d'aïllament, ja que la Teisa semblava una diligència: encara parava per esmorzar o berenar i per anar a Barcelona calien tres hores ben bones. Volíem ser a la vora de Barcelona sense viure-hi, ja que moltes activitats culturals i docents feien que ens hi haguéssim de traslladar sovint. Els primers anys ens enyoràvem: del paisatge, de la gent...

—Què és el que més recordes de la teva estada a Olot?
—A part de les excursions i el paisatge, que amb raó alguns han qualificat d'únic, recordo sobretot la gent. Tant companys de feina com amics, amb alguns dels quals encara ens veiem, com exalumnes. No només és el bon record d'uns anys viscuts amb dedicació plena a l'educació, sinó també el fet de trobar o de llegir que en tal ha publicat un llibre, o que en tal altre ja és professor a la universitat, o encara que en tal altre és un camioner que, amb un cert orgull, regala llibres d'un seu exprofessor als fills o als nebots. Aquestes petites coses, vulgues que no, et satisfan.

EL DOCENT

—Les aules han canviat molt, tot i que ensenyants i autoritats ens entestem a buscar solucions al fracàs escolar i al poc domini de la llengua. Com veus el futur de l'educació?
—D'entrada, deixa'm dir que sempre m'he considerat optimista. Per tant, vull creure que hi ha d'haver solucions. Què seria d'aquest país sense el que mestres i professors han fet aquests darrers quaranta anys?. I no parlo només de Catalunya, penso també en el moviment d'Escola valenciana del País Valencià o en els de renovació pedagògica de les Illes o en la Bressola de la Catalunya Nord. L'escola és fonamental per aconseguir un país cohesionat i amb arrels; i és per això que darrerament espanyolistes i neolerrouxistes n'ataquen un dels fonaments com és la immersió lingüística. Ara bé, tot i el pes que té, la figura de l'ensenyant no té el reconeixement que hauria de tenir, a diferència del que passa en la majoria de països europeus. Per tant, el futur el veig amb optimisme sempre que no s'hi escatimin mitjans i que la formació i valoració dels docents es consideri prioritària.

—Els nostres alumnes no dominen la llengua, base de tot l'aprenentatge: els falta lectura i comprensió lectora i, per descomptat, expressió escrita i raonament. Hi estàs d'acord?
—Bàsicament sí. I encara hi afegiria que a bona part del territori també els falta expressió oral. No ens n'acabem d'adonar, però cada dia des de les aules constates que el català que parlen els nostres alumnes és més proper al castellà: el canvi i caiguda de preposició ja semblen característiques d'una altra llengua com podria ser el llatí o l'ús dels pronoms en i hi cada vegada és més un luxe. Fa pocs dies llegia una frase, em sembla que a internet, que deia que precisament aquests pronoms són les balenes de la llengua catalana i els hem de protegir. Si aquest procés no s'atura, correm el risc d'esdevenir un dialecte del castellà, una mica com ja li ha passat al gallec.

Malgrat tot ja he dit que era optimista i, per tant, reconec que el català no havia tingut mai tants parlants, tants estudiosos... Una anècdota però crec que significativa: fa pocs dies anàvem amb el meu fill a la presentació del llibre Camí d'Ítaca i per un dels carrers laterals, de Vilafranca, van sortir una vintena de nens magribins, acompanyats de les mares ben emmocadorades, cantant a tot drap "El lleó no em fa por, pam i pipa..." .

—Català-castellà, un binomi sempre preocupant. Deus haver llegit a la premsa, i en paraules del Conseller Ernest Maragall, que els alumnes d'Olot no saben expressar-se en castellà, la qual cosa sembla que justificaria l'increment d'aquesta llengua a l'ensenyament. A nosaltres ens va sobtar molt aquesta exemplificació tant gratuïta. Ho has seguit?
—I tant!. I amb tots els respectes penso que el Conseller pixava totalment fora de test. Crec que encara desconeix, i molt, la realitat sociolingüística del món de l'ensenyament i que potser es deixa influenciar massa per Rodríguez Ibarra o per Francesc de Carreras que veuen fantasmes lingüístics a tot arreu. Ara, dit això, suposo que els olotins els devia semblar la floreta millor que els podien tirar. Aquí, més d'un professor i alumne ens vam plànyer que de nosaltres no ho poguessin dir, tot i que al Penedès déu n'hi do el grau de catalanització de què gaudim encara.

EL CRÍTIC

—Per què vas començar a escriure crítica literària, i precisament de literatura infantil i juvenil?
—Suposo que pel fet de llegir-ne molta, sobretot de literatura juvenil, ja que sempre m'ha preocupat trobar bones lectures per a l'alumnat. També m'agradava llegir-ne crítiques i ressenyes, les poques que se'n publicaven. Recordo que un dia en vaig llegir una a Escola Catalana, feta per l'Ernest Sabater si no em falla la memòria, amb la qual no hi estava gaire d'acord. En vaig fer una rèplica, els la vaig enviar, la van publicar i em van demanar que els anés comentant alguns llibres. D'això ja fa més de 25 anys i encara i continuo col·laborant. Es veu que hi vaig trobar el gust i em vaig animar a fer-ne per a molts d'altres mitjans, tant de premsa comarcal com nacional.

—Com veus la literatura infantil i juvenil catalana actual? I la literatura en general?
—Amb problemes, però plena de vitalitat i amb un grau de normalitat que ja voldrien molts altres sectors culturals del país. I ho puc dir amb dades a la mà i no només per impressions subjectives. És molt interessant, en aquest sentit, l'estudi que el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil va fer públic l'any 2002 amb el títol "La situació del llibre infantil i juvenil en català". El recomano a qui estigui interessat pel tema. Hi trobem dades com ara que el 25% dels títols vius (en catàleg) en llengua catalana eren de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) quan es va fer l'estudi. O que el 29% dels exemplars, no de llibres, editats en català, també. No crec que en aquests moments les xifres hagin canviat gaire. És una indústria molt potent, doncs, en el mercat català. A més, la normalitat és pràcticament total i cada vegada ens acostem més a Europa: tenim bons autors i bons il·lustradors, tenim unes universitats que han introduïts els estudis de LIJ i que cada dia produeixen més assaigs sobre el tema... Però també té els seus problemes, naturalment. El primer gosaria dir que és el poc reconeixement, la poca visibilitat que té als mitjans de comunicació audiovisuals. I això que el tema hauria d'interessar a pares, avis, educadors..., un segment ben ampli de la població. I a l'administració, naturalment! Altres problemes, encara, són l'excessiva dependència del llibre infantil i juvenil de la prescripció escolar: es regalen pocs llibres, se'n venen pocs a les llibreries si no és perquè els fan llegir a l'escola o a l'institut. O la poca exportació: mai no he entès que traduïm tants llibres de LIJ i no siguem capaços de vendre'n a fora de catalans. Aquest fenomen encara és més exagerat en el llibre de coneixements, ja que la producció autòctona no arriba al 20%.

Pel que fa a la literatura d'adults no puc ser tan optimista, malgrat el bon planter de poetes, de dramaturgs i de narradors, i d'edats molt diverses, de què disposem, i malgrat que alguns triomfin a l'estranger i les seves obres es tradueixin a llengües i més llengües com mai no ens havia passat. No en dono noms perquè em sembla que tothom serà capaç de posar-n'hi algun. I ho dic perquè en aquest moment hi ha dues dades preocupants al damunt de la taula: d'una banda la constatació que els lectors escolars que creem, i que llegeixen en català a l'escola amb tota normalitat, no som capaços de fidelitzar-los i, pel que diuen les estadístiques, quan acaben els estudis. o llegeixen molt poc o llegeixen més en castellà. L'altre element, basat en estudis tan rigorosos com els de la Comissió de Didàctica de la literatura del Pla Nacional per a l'Educació o en el Dictamen sobre la situació de la Literatura catalana a l'ensenyament secundari, és la constatació que la literatura cada vegada té menys pes i es treballa menys a les aules. I això fa que els nostres alumnes, i futurs ciutadans amb tots els drets, cada dia llegeixin pitjor i cada dia tinguin menys ganes de llegir. Aquests informes també els recomano a tota la gent interessada en el tema. Tots dos es poden trobar fàcilment a la xarxa.

—Tinc nebots i fills, i estic segur que molts lectors també en tenen. Ens podries recomanar uns quants títols encara que no siguin ben actuals?
—M'agrada més de recomanar passejades per les llibreries i tafanejar-hi, perquè hi ha tants títols i de tants autors! Però bé, m'arriscaré a donar-ne alguns. Si comencem per als primers lectors, recomanaria qualsevol dels quatre títols de l'escriptor austríac Heinz Janisch que ha publicat a l'editorial Baula. Per a lectors a partir de set anys faré una recomanació encara més genèrica: qualsevol títol de la col·lecció "Ales de paper", de l’editorial Lynx. Per a lectors a partir de 12 anys els recomanaria qualsevol títol de l'escriptor Josep Francesc Delgado, l'autor de Si puges al Sagarmatha... o d'El concertista d'ocells, entre altres. Però també vull recomanar un llibre molt recent, i d'una autora encara poc coneguda, la Maria Enrich, que ha entusiasmat els meus alumnes de 2n d'ESO aquest curs: Tres amigues i un estiu. I per acabar, per a lectors a partir de 14 anys, que ja poden anar llegint una mica de tot, m'arrisco i només en recomano un: Les cendres del cavaller, d'en Silvestre Vilaplana, una biografia novel·lada de Joanot Martorell que enganxa i que és d'allò més ben escrita i interessant.

L'ESCRIPTOR

—Com vas fer el pas de crític literari a escriptor de literatura infantil i juvenil?
—Tot és escriure, la veritat. I escriure i llegir sempre m'ha agradat d'allò més. Recordo que de ben jove ja feia entrevistes i algun article d'opinió a la revista del meu poble, Sant Quirze de Besora. Ara bé, mai no m'havia plantejat d'escriure ficció. Si ho vaig començar a fer va ser tant perquè tenia un bon bagatge lector al darrere, com, i sobretot, perquè vaig tenir fills, els vaig començar a explicar algun conte i un bon dia em van demanar que els escrivís la història del nostre gat, en Griset. Ho vaig fer i m'ho vaig passar tan bé que vaig decidir que sempre que pogués escriuria. I ho he anat fent, perquè a En Griset l'han seguit 8 o 9 títols més.

—Els nens i joves estan immersos en la realitat virtual i, en canvi, són poc sensibles a la realitat que els envolta. I els teus contes i les teves novel·les són molt detallistes i estan impregnats d'una gran dosi de valors: naturistes, familiars, poètics... S'hi entreveu la "vena" docent, no?. Què pretens amb la teva literatura?
—En primer lloc, que el jove lector s'ho passi bé, naturalment. Però alhora no renuncio al paper formador que sempre ha tingut la bona literatura. Intento defugir el moralisme i no caure en el didactisme fàcil, però penso que l'obra que escric per a infants i joves els pot, i els ha, d'enriquir en molts aspectes: en la precisió lèxica (jo no parlaré mai d'arbres sinó de roures, freixes,..., per posar-ne un exemple), en la formació literària (m’agrada picar l'ullet a tants i tants bons escriptors i escriptores que ens han precedit o a la cultura popular, o a incrementar el gust per la lectura, en les meves obres), en el creixement personal (les relacions familiars dels meus títols defugen aquesta moda, una mica tremendista, que alguns han anomenat psicoliteratura: els meus protagonistes són tendres, tenen bones relacions amb pares, avis...) i, naturalment, en la valoració dels petits detalls de la vida quotidiana que, com molt bé has dit, sovint els passen totalment desapercebuts (per això en Quim es meravella que els seu avi li pugui regalar un grill en una gàbia gairebé lil·liputenca, o la Cristina descobreix amb un cert astorament que els cargols es poden menjar i, per això, els pinta).

—Quina acollida ha tingut la teva obra entre els joves lectors?
—Veritablement bona, però, com ja he insinuat en parlar de la literatura infantil i juvenil catalana, ha estat molt ben rebuda perquè ha entrat en el circuit escolar, perquè molts mestres s'han enamorat de les històries d'en Hans, de la Cristina, d'en Robert... o del gat d'en Ramon i de l'Eloi. Concretament, En Griset és la meva obra més venuda. Se n'han fet 9 edicions, la qual cosa vol dir que n'hi ha més de vint mil exemplars escampats pels territoris de parla catalana. La resta de llibres també s'han anat reeditant: de La tortuga d'en Hans i de Les tortugues de l'àvia n'hi ha quatre edicions al mercat. De La nena que va pintar els cargols, sis... Com anècdota també et puc dir que diversos fragments d'obres meves han estat utilitzats en llibres de text d'editorials com Edebé o Santillana/Grup Promotor.

—Tens alguna obra traduïda en altres llengües: gallec, castellà i euskera. Poden arribar igualment als lectors, uns contes tan realistes i, aparentment, locals?
—Jo crec que la bona literatura, inclosa la d'adults, sempre parteix de la realitat quotidiana. O no són aparentment molt locals les obres de Mark Twain, de Dostojevskij o de Joyce?, per dir tres noms ben diferents i significatius (sense que m'hi vulgui ni m'hi pugui comparar ni de bon tros, naturalment!). Però darrere de la quotidianeïtat i del detallisme hi ha uns valors, unes vivències, unes preocupacions presents en els personatges que és el que els fa assequibles a nens d'arreu, o almenys del món occidental. Comparat amb la difusió que la meva obra ha tingut en els Països Catalans, les vendes en aquestes altres llengües, però, han estat mínimes. Cal reconèixer que és molt difícil entrar en altres mercats, tant perquè els editors d'aquí saben vendre poc a fora, com perquè a fora també prefereixen, com aquí, els autors propis. Tot i que no són pròpiament traduccions estic molt content i orgullós de tenir tres obres transcrites al braille: En Griset, La nena que va pintar els cargols i La tortuga d'en Hans.

—El darrer llibre que has publicat és L'avi ocellaire, que ressenyo en aquest mateix número del Traç. Tens algun altre llibre a l'ordinador, a punt d'editar o in mente?
—In mente sempre n'hi tens algun, perquè sovint dónes voltes a possibles temes, personatges o situacions que penses que poden ser la base d'un bon argument. A punt d'editar tinc dos títols que formen part d'aquesta sèrie de llibres molt ecològics i que solen tenir nens i animals de protagonistes, que he anat publicant darrerament (L'avi ocellaire, Els tresors del bosc, El grill d'en Quim...). En principi, aquests dos títols es diran El xoriguer i en Joan i Gegants i bonsais. A l'ordinador, les pàgines literàries encara són en blanc perquè només em puc permetre el luxe d'escriure a l'estiu. L'ensenyament, encara que molts no s'ho acabin de creure, requereix una dedicació molt absorbent. I com que a més a més, m'agrada de ser una mica tastaolletes i llegir, escriure alguna ressenya, anar al cinema...

(Marta Mallarach. "Entrevistem en Pere Martí i Bertran", Traç (Olot), núm. 48, abril de 2007, p. 7-12)