"L'endemà al matí, abans d'anar a la cuina a dir bon dia als avis, en Quim es va acostar a la galeria. Com que no va sentir el cant del grill, va apartar la cortina i es va acostar a la gàbia. Semblava adormit en un racó i tenia l'enciam una mica rosegat.
—Avi, avi, el grill ja no canta, però ha menjat una mica d'enciam! —va dir tot entrant a la cuina.
—Bon dia! —li van dir l'avi i l'àvia alhora.
—Bon dia! —va contestar ell.
—No canta perquè ara no n'és hora. També han de reposar, els grills, sobretot si han cantat tota la nit.
—I quan en podrem anar a caçar? M'ho vas prometre!
—Haurem d'esperar que passi la calorada, potser cap allà a les set.
—Tan tard?
Però les set van arribar, és clar. I no van pas haver d'anar gaire lluny, perquè anant cap als horts de la riera ja en van sentir un que no parava, amb el seu ric-ric, ric-ric, potent, ràpid, agut. L'avi es va posar el dit als llavis, va arrencar un fenal sec i llarg i, amb en Quim clavat al seu costat, es va anar acostant amb peus de plom al lloc d'on sortia el cant. En Quim va trepitjar una pedra i va fer més soroll del compte. El grill va parar a l'acte.
—Noi, haurem d'anar a buscar-ne un altre, perquè aquest ja ens ha sentit.
—Si que tenen l'oïda fina?
—Més del que et penses, vailet.
—I per què l'has agafada aquesta herba?
—Ja ho veuràs quan sigui el moment. Ara, silenci, perquè si parlem així, no en sentirem cap més.
I van seguir el camí muts i a poc a poc. A peu de paret del primer hort en van sentir un altre. L'avi va repetir el senyal amb el dit i s'hi va acostar. En Quim va veure que l'avi s'ajupia just al davant d'on cantava el grill i ell va fer el mateix, al seu costat. L'avi, vigilant molt, va anar apartant les herbes. El grill continuava proclamant la seva riquesa i la seva alegria, inconscient del que es tramava ben a prop seu. Amb tanta o més suavitat, l'avi va introduir el fenal per un foradet que amb prou feines es veia, i el va fer rodar, a poc a poc, com si el cargolés a dins del forat. En Quim s'ho mirava hipnotitzat, sense saber ben bé què esperava, però tot d'una va obrir la boca i va estar a punt de cridar i engegar-ho tot a rodar, perquè pel fenal pujava un grill preciós, negre com el seu, de potes i antenes llargues i primes, un caparró com cuirassat, un cos allargat i acabat amb una mena de cues que semblaven les antenes del darrere i unes potes de davant petites, seguides d'unes altres de molsudes i llargues que li devien permetre de fer aquells salts tan espectaculars de què li havia parlat l'avi. Així que el va tenir a tocar del dit gros, l'avi, amb l'altra mà, ja el va tenir caçat, com aquell qui caça una mosca.
—Ja és nostre, vailet, ara te n'ensenyaré la taca marronosa i la P de l'esquena, perquè em sembla que haurem tingut sort i serà un mascle.
I li va ensenyar la P dels grills cantadors, i la taca, i com tenia els ulls, les potes, les antenes i tot el que en va voler saber."

(Fragment d'El grill d'en Quim. Barcelona: Cruïlla, 2005, p. 35-43)

* * *