Soc una cuca de llum, també coneguda com a lluerna. No tinc cap nom individual, no. Els animals salvatges, lliures, no en tenim cap més, siguem petits com jo, siguin grossos com un porc senglar o un elefant. Potser si m'hagués caçat algun vailet del poble, per convertir-me en un fanalet com els de Reis, me n'hauria posat un. Qui sap, potser m'hauria posat Cuqui. També n'hauria pogut tenir un, de nom, si en comptes de ser un animal de debò, viu i lliure, hagués estat un personatge de conte, si m'hagués inventat un escriptor, vaja. Ell potser m'hauria posat Llumi, ves a saber.

Però no, jo soc una cuca de llum normal i corrent, que sempre ha tingut la sort de viure en els horts d'aquesta vall on vaig néixer, on van néixer els meus pares, i els meus avis i ves a saber quantes generacions. Nosaltres, les cuques de llum, no tenim arbre genealògic, però sabem moltes històries dels nostres avantpassats; històries que ens han explicat avis, parents, amics... en les nits fosques, sense lluna, quan més brillàvem, o en les trobades que de tant en tant fèiem, sobretot la nit de Sant Llorenç, quan més estrelles fugaces cauen.

(Fragment de L'última cuca de llum. Andorra la Vella: Editorial Andorra, 2018, p. 4)