En Pep i els pets

—Mamaaaa! En Nil diu que el pet surt del pit! Oi que no pot ser?—deia mig plorant i marranejant en Pep.
—Nil, vols fer el favor de no fer enrabiar el teu germà? No cal que l'enganyis, tots sabem que els pets surten del cul.
En Nil reia entremaliat i es mirava el germà petit de reüll: «És tan fàcil fer-lo empipar», pensava. No ho va poder resistir, tot i tenir la mare al davant, i hi va ficar cullerada altra vegada:
—Pep, no t'enfadis, va! Tots sabem que els pets surten dels pots quan els obres!
Se li escapava el riure, però s'aguantava tot esperant la reacció de la mare i del germà, que se'l van mirar, i, en encreuar-se les mirades, tots tres van esclatar en rialles.



La rata amb botes

Una vegada hi havia una rata fatxenda que havia escoltat amb molta atenció el conte del gat amb botes. I li havia agradat tant, en part perquè enlloc no es deia que mai s'hagués cruspit cap rata ni cap ratolí, que va voler imitar-lo i sortir a córrer món. Ho va preparar tot: les botes, o millor dit, les botetes, i, a falta d'espasa, una daga en la qual fins i tot va gravar la data de l'inici de la seva aventura. Però, ai, va durar tan poc, perquè així que va sortir del cau, presumida i encirada, no va veure que ja l'esperava una gata sense botes que se la va menjar abans de poder treure la daga ni de dir mitja paraula.



La lloca i l'oca

Una lloca un xic tanoca i una oca una mica soca no paren de discutir quina de totes dues deu tenir el vol més fi. Per provar-ho, ja les tens enfilades a una roca i jugant-se a les palletes a qui toca començar. Poca estona han d'esperar. La lloca, que és qui ha guanyat, es llença tota cofoia, però xoca ben aviat amb la roca del costat. L'oca soca s'estarrufa, aleteja, estira el coll, es llança ben decidida i arriba un trosset més lluny, però acaba amb un bon patac a la soca del pomer que hi havia al mateix prat.

(Fragments de Paraules bessones. Barcelona: Barcanova, 2010, p. 20-21; 57; 76)

* * *