La meva àvia Sofia sabia les paraules més boniques i més estranyes que us pugueu imaginar. Paraules que a mi em semblava que gairebé només feia servir ella. I me les ensenyava amb aquella veu suau que la caracteritzava, tan suau com aquells mocadors de seda que li agradaven tant i que semblava que col·leccionés. Un dia m'agafava la mà, un vespre d'estiu, i caminàvem pel camí de la riera fins que deixàvem enrere tots els llums del poble. Ens aturàvem en una clariana i ens estiràvem a l'herba, ben agafades de la mà. Només se sentia la remor de l'aigua, que semblava que ho embolcallava tot i que apagava el raucar de les granotes o el cant dels grills, que pel camí no havien parat de fer-nos saber com n'eren de rics. Tot d'una ella trencava el silenci i deia, suaument, com xiuxiuejant: celístia. Callava i tornava a repetir celístia, a poc a poc, com si assaborís la paraula. I així ho podia fer quatre o cinc o sis vegades, com si volgués que me l'aprengués ben apresa. I després me l'explicava:

—Fixa't, Laia, en tota la lluminositat del cel; fixa't en quantes i quantes estrelles hi brillen; fixa't en la blancor de la via Làctia. De tota aquesta claror natural de la nit se'n diu celístia. Te'n recordaràs, Laia.

I jo li deia que sí, que és clar que sí, que sempre que la veiés, la celístia,  la recordaria i que sempre que sentís la remor de la riera a la nit, també, encara que el cel estigués ben tapat. I ella reia i m'estrenyia la mà. I tornàvem cap a casa passejant, alçant sovint el cap per veure la celístia, fins que arribàvem a les primeres llums del poble, que ens la desdibuixaven de bon primer, i l'acabaven engolint i fent desaparèixer.

(Fragment de L'àvia que perdia les paraules. La Fatarella: Fundació El Solà, 2019, p. 7-10)