—Abans de ser escriptor, va ser arqueòleg i també mestre, com s’inicià al viatge literari?
—Com quasi totes les coses en la vida, per casualitat. Un bon dia vaig escriure un text de difícil classificació, la meua dona el va enviar a Madrid i des d’allà ens digueren que anaven a publicar-lo. Poc temps després, Mercè Company em va convidar a participar en un projecte per a la TV i Baula em va publicar el segon llibre. El següent pas va ser publicar en Bromera. Estic parlant de finals dels 80 i inicis dels 90. I des d’aleshores, persevere en aquestes coses.

 

—Tot i que ha escrit –i fins i tot ha guanyat premis de literatura adulta–, l’etiqueta d’escriptor de literatura infantil i juvenil li ve marcada des que va començar a fer literatura, què li sembla aquesta etiqueta?
—Això de les etiquetes és una cosa que no acabe d’entendre, però es veu que hi ha gent entossudida a col·locar-ne. Si així són feliços, endavant. De tota manera, si cal portar-ne alguna, la d’escriptor de LIJ resulta agradable.


[...]
 

—Alhora d’escriure per a xiquets, és més important el llenguatge emprat o les trames i els personatges?
—Evidentment el llenguatge i les estructures sintàctiques emprades. Les trames i els personatges es poden contar i es poden moure en moltes aigües distintes. Ho comentava abans: crec que la diferència entre la literatura per a infants i la resta rau en el vocabulari i en les estructures i, en tot cas, en els referents.

(Beatriu Tortosa: "Entrevista amb Enric Lluch", L'Aiguadolç, núm. 39, 2011, p. 41-48. Llegir l'entrevista completa)