Fa un bon grapat de temps, tant que ni els més vells no se'n recorden, al país d'Egipte hi hagué un rei (allí els deien faraons) anomenat Totun-nas.

El faraó s'havia casat feia cosa de vint anys amb una princesa de nom Bene-ï-da, però no tenien cap fill ni filla, i això que Totun-nas havia manat fer vint imatges de la dea Toeris, protectora de l'embaràs. Potser era per això que Totun-nas demostrava un geni del dimoni i es passava el sant dia escridassant tothom que se li posava al davant.

Els ministres s'amagaven en veure'l i, quan hi havia alguna reunió per tractar assumptes del país, donaven mil excuses per no anar a palau i li enviaven justificants per escrit:

«Estimat faraó, no podré venir-hi perquè em fa molt de mal el cap... El ministre de Sanitat.»

«Estimat faraó, no podré venir-hi perquè m'ha caigut la teulada de casa. El ministre d'Obres Públiques.»

I així, tots.

Aleshores, Totun-nas s'enfurismava com un lleó i, per començar, trencava algun gerro.

—Quina colla de ganduls que tinc de ministres! —cridava com un boig.

I després, trencava tot el que trobava al seu davant.

La dona, la faraona Bene-ï-da, intentava tranquil·litzar el seu marit i li deia:

—Tingues paciència... Ja veuràs com qualsevol dia naixerà un hereu robust i vigorós com tu...

Però el faraó no ho tenia gaire clar.

Per fi, un dia d'estiu, la faraona Bene-ï-da tingué una filla.

(Fragment del llibre El faraó Totun-nas. Barcelona: Brúixola, 2021, p. 12-15)