–Pots eixir un moment, Joan?

El coneixia des de feia bastant temps, tot i que havia perdut el fil sobre les seues activitats professionals. L’última vegada que havíem coincidit m’havia comentat que treballava en un taller de reparacions i feia un mes aproximadament l’havia vist amb l’uniforme de Protecció Civil. Poca cosa més.

–T’abelleix alguna cosa? –li vaig preguntar.

–No, no. Tinc un poc de pressa.

Vam eixir del bar abans que em serviren el café que havia demanat. Toni Rouco em va agafar del braç i dirigí els meus passos en direcció al taller mecànic que hi havia a la cantonada.

A la porta del taller hi havia un Ford Fiesta blanc. Obrí les portes i m’indicà que seguera al seient del copilot.

–Tu diràs… –vaig comentar bastant estranyat per la situació. Toni Rouco va anar directe al gra. –Necessite diners, Joan, i tinc algunes coses que et poden interessar.

–Quines coses?

Va agafar una bossa de plàstic que tenia davall el seient. Va ficar la mà dins i va traure una estatueta que em va recordar, de seguida, els abundants exvots ibers que havia vist representats a les pàgines dels manuals i al museu de Prehistòria. Tot seguit, tornà a ficar la mà dins la bossa i em va mostrar una clau de ferro d’un pam de llarga.

–És la clau original de la porta central d’una catedral molt coneguda –em va explicar en un xiu-xiu.

I, per acabar, va traure cinc fotos que reproduïen distintes escenes del procés d’exhumació de les despulles del beat del poble.

–Són úniques –em va explicar–. Anaven amb el dossier del procés.

Vaig mirar les fotos. En una d’aquestes apareixia el meu avi Vicent, mestre d’obres de l’ajuntament durant l’època de l’exhumació.

–Necessite diners, Joan –em va tornar a dir.

Vaig estar temptat de preguntar-li quants en volia per les fotos. Al cap i a la fi, no tenia cap record gràfic del meu avi i el reportatge em semblava interessant.

–No, mira, Toni, no m’interessa.

–La figureta tampoc? És autèntica.

–No, Toni. Ho lamente; però si necessites un poc de pasta... –vaig recordar que portava vint euros a la butxaca.

Toni va tornar a ficar-ho tot dins de la bossa de plàstic mentre jo tractava de traure els diners.

–No en porte més –li vaig dir alhora que li’ls donava.

Després de guardar-se els diners de manera precipitada, Toni Rouco va obrir la guantera del cotxe i va traure uns folis doblegats per la meitat.

(Fragment inicial del llibre La Germanor del Camí. Picanya: Edicions del Bullent, 2007)