Per tant, a ningú no li ha d'estranyar que li dedique tot un article en exclusiva, perquè, com he afirmat en ocasions anteriors, Enric Lluch és, sens dubte, un dels escriptors més destacats de la narrativa infantil en la nostra llengua, per la qual cosa la seua obra —nombrosa en quantitat i rica en recursos estilístics i temes tractats— mereix ja un estudi en profunditat que, de moment, deixarem per a més endavant, per falta d’espai, però amb una clara invitació als crítics que vulguen acostar-se a la producció d’Enric Lluch per a analitzar-la.

(Josep Antoni Fluixà. "Enric Lluch i la fusió dels contraris", Caràcters (València), núm. 39, abril del 2007, p. 46. Llegir l'article complet)

* * *
 

L’obra d’Enric Lluch, de la seua banda, es caracteritza principalment  per un humor molt humà no exempt d’una certa dosi entranyable d'idealisme que cobreix de poesia alguns dels seus millors personatges, la força dels quals l’ha convertit en un dels valors més sòlid de la narrativa infantil valenciana. A ell devem obres de referència obligada com Potosnàguel, El faraó Totun-às, L’inventor Xaveta, El regne de Tentipotenti, Eugeni: un geni mal geni, Bori-Bori i el lladre Butxacotes, El rei Panxut redola i el rei Primal s’envola, Les lletres fan fugina, L’àngel Propulsat i el dimoni Emplomat, Pometa dolça, En quin cap cap?, Un Quixot amb bicicleta i Un test de margarides. A més, ha conreat també la narrativa juvenil amb molt d’encert en obres com Si la gran deessa ho vol o La Germanor del Camí.

(Josep Antoni Fluixà. "Panorama de la literatura infantil i juvenil al País Valencià", L'Aiguadolç, núm. 39, 2011, p. 19-20)
 

* * *
 

Lluch alterna present i passat al llarg de vora cinquanta capítols de viva intensitat narrativa amb diàlegs i reflexions, amb una veu en off que va interpel·lant —i qüestionant— el personatge central, el qual anirà desvelant molts secrets de la seua família fins a arribar a l’origen del propi protagonista. Haig de confessar que vaig llegir aquesta novel·la fa ja algun temps trobant-me de jurat en algun altre concurs. Doncs bé, malgrat recordar-me’n de la major part de la trama, aquesta vegada l’he llegida amb gran fruïció per la seua gran habilitat narrativa i per les magnífiques dosis de veritable thriller en clau moderada. Lluch coneix profundament el llenguatge popular i n’extreu el millor a través de frases fetes, modismes i una gran riquesa lèxica no contaminada.

(Lluís Alpera. "Secrets de família...", Levante. Posdata, núm. 763, 9 de desembre del 2011, p. 4)

* * *
 

L’art i la guerra són el teló de fons de la darrera novel·la d’Enric Lluch i Girbés, la qual ha estat guardonada amb el XL Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2020. Aquest llibre, anomenat Negocis d'art i de guerra, amb una exquisida factura a càrrec de Viena Edicions, tracta de relatar i recrear un dels aspectes més desconeguts de la nostra història més recent, el tràfic d’obres d’art durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

[...]

Em pregunte com es pot fer un relat tan complet i ben dissenyat en una extensió tan curta. Amb alguns elements de la novel·la negra, Enric broda una narració força digna i mereixedora d’elogis. Un altre aspecte a destacar, és que el lletraferit no deixa ni un sol cap solt per lligar, i tanca el llibre amb una explosió de focs artificials literaris que deixen el lector ben satisfet, amb una explotació exhaustiva de totes les possibilitats d’una trama enginyosa i ben pensada.

(Vicent Nàcher Ferrero. "De llibres: Negocis d'art i de guerra", 14 de juny del 2021. En línia)
 

* * *
 

Història, humor i religió s’entrellacen al llarg d’un llibre carregat de lèxic de la Ribera, i concretament d’Algemesí, amb un llenguatge viu, directe i evocador. I és que Enric Lluch no deixa mai de sorprendre’ns amb cadascuna de les seues obres, tan diferents les unes de les altres, tot creant universos literaris que sempre arriben als lectors, els quals ens deixem seduir per la màgia i l’encís dels seus encanteris verbals. Un autor molt necessari que treballa dur i que s’esforça a cada nova entrega, per tal de no decebre el seu públic i demostrar que tot no ha estat dit. Un lletraferit que es reinventa en cada text, i que ens ofereix el bo i millor de si mateix.

(Vicent Nàcher Ferrero. "De llibres: Questim-Anton", 10 de setembre del 2021. En línia)