1. L'equip d'operacions especials

Em diuen Manel i visc en un hospital des que s'acabaren les vacances d'estiu. A l'escola tenia vint amics o més encara, però ací només en tinc dos: un que es diu Aitor i un altre, Tonet Sendra, que té set anys acabats de fer.

Hui, després de veure uns còmics que mai no havíem guipat a la prestatgeria de la saleta, decidim posar-nos uns altres noms perquè els membres d'un equip d'operacions especials n'han de tenir uns de ben adients.

—I quines operacions especials farem? —Tonet Sendra pregunta sovint perquè li costa assabentar-se de les coses.
—Doncs..., de primeres, investigarem l'hospital de nit —conteste per dir alguna cosa.
—I, després, baixarem al soterrani per les escales —afig Aitor—. Això si aconseguim llanternes, és clar.

A penes veiem que s'acosta la infermera Mercé, canviem de tema de conversa.

—Què esteu barrinant? —Mercé deu tenir un detector secret amagat en alguna part de la bata blanca.

Aitor s'encasqueta la gorra de visera fins a les celles.

Després es posa les mans darrere de l'esquena i respon:

—Anàvem a jugar al parxís.

I jo remate:

—Però no trobem el tauler, ni els pots, ni els daus, ni les fitxes...

La infermera Mercé mou el cap a un costat i a l'altre.
Després es dirigeix a l'armari metàl·lic que queda a la dreta de la finestra del salonet i trau el tauler del parxís, els pots amb els daus i el plàstic transparent que conté les fitxes de colors.

—Així és que no ho trobàveu... —diu amb un somriure estrany—. Doncs ho teníeu a tres pams dels nassos.

Deixa el tauler damunt de la taula quadrada, ens mira de dalt a baix i, abans d'eixir al corredor, ens adverteix:

—I molt de compte amb les malifetes. Entesos?

Sabem que Mercé no ens llevarà l'ull de damunt mentre estiga de guàrdia. Així és que, per a evitar problemes, agafem els pots i els daus, i repartim les fitxes.  

(Fragment del llibre Els xiquets de la gorra. Picanya: Edicions del Bullent, 2013, p. 7-8)