Aquell matí, sense treure'm de la gàbia, el pirata em posà el nom de Juvenal. Déu sabrà en quin racó del seu cervell hi trobà el nom. L'endemà, de bon matí, decidí salpar i fer-se a la mar.

Ah, sí! El vaixell del Negre de Barracuda era un patatxo envellit de dos pals i amb un velam bastant malendreçat.

A més del capità, hi havia un cuiner gros a qui deien Gordon i un mariner xinès que no tenia ni nom, el pobre. Tothom li deia Xinès i prou.

Al tercer dia de navegació, el Negre de Barracuda em va treure de la gàbia i em deixà solt per la coberta del vaixell. Però, és clar, on havia d'anar jo si tot el que veia al meu voltant era aigua? Tampoc no era el cas de posar-me a volar sense una direcció determinada... I si em perdia pel camí? I si, cansat de volar, queia a l'aigua i m'ofegava?

Mentrestant, el cuiner Gordon no parava d'observar-me una vegada i una altra. Fins i tot, en passar una setmana, arribà a dir al capità:

—Potser aquest lloro, ben desplomat, tindrà bon gust i tot...

Però el Negre de Barracuda inflà el pit i assegurà que qui em posés un dit al damunt mesuraria el fons del mar.

De segur que van ser les paraules del capità les que feren que el cuiner comencés a veure'm d'una altra manera. I tant! Fins i tot em deixava caure alguna cosa de menjar escampada per la coberta del vaixell.

(Fragment del llibre Grooc! Bon dia, senyor marquès! Madrid: Bruño, 2006, p. 14-16)