València, 27 de juliol de 1936, dilluns

Eliseu va esperar que vinguera el francés, assegut a la porta de la cafeteria Ideal Room del carrer de la Pau de València. Havien quedat a les sis de la vesprada. Feia xafogor. Va demanar un café i un got d’aigua.

A les sis i quart —això de la puntualitat no devia ser moneda corrent per al francés—, aparegué. Es llevà el barret, va seure i va demanar un tea.

Ja veus tu, unes brosses, com si tinguera mal de ventre. La meua àvia, quan jo tenia mal de panxa, em feia unes herbes que comprava al mercat; però d’això a beure’n per costum… Ara, que m’han contat que els francesos són capaços de beure’s alcohol de punxar i de menjar uns formatges amb cucs vius. Cucs vius, tu!

Quan s’acabà el beuratge i, només aleshores, li explicà l’encàrrec i el termini. Tres dies, ni un de més.

Eliseu ho va entendre tot. No debades aquell francés parlava ben clar. No sé on collons haurà aprés el valencià perquè ací, a València, no se l’haurà ensenyat, això de segur. Potser, haurà viscut una temporada llarga per la part de la Safor, perquè parla com la meua cosina de Xeraco.

El francés ho tenia tot bastant estudiat i no dubtava a l’hora d’explicar les faenes que sovint li encomanava.
—L’enllaç podrà mantenir el control fins al dia trenta o el trenta-u —va informar—. Després, les coses es posaran molt més difícils.
—On hem de portar-ho? —Com sempre. Al magatzem de la Gran Via.
—Com localitzaré l’enllaç?
—És Brotons. I no cal que patisques que ell contactarà amb tu. Després de beure’s el tea i, abans d’alçar-se de la cadira, el francés li lliurà una bossa de cuiro.
—Ací tens la documentació amb la firma del governador Braulio Solsona i el segell, la llista i la meitat de la quantitat estipulada —va informar—. La resta, en rebre el material.

(Fragment inicial del llibre Negocis d'art i de guerra. Barcelona: Viena Edicions, 2021, p. 9-10)
 

* * *
 

Algemesí, 28 de juliol de 1936, dimarts

Brotons vestia uns pantalons amb la ratlla perfectament marcada, una camisa blanca i un barret de feltre. El coneixia des de feia uns sis mesos, durant una visita a l’església de Sant Pere, a Benifaió. Havien negociat amb un dels regidors del poble sobre l’adquisició d’uns quadres de Vicente López, però no havien arribat a cap acord. Uns quadres que, a hores d’ara, segurament haurien anat a parar a mans de la competència alemanya.

O dels holandesos, que aquests tiren amb pólvora de ric i tenen ulls i orelles pertot arreu, que ja li ho vaig dir jo, al francés: si no paguem ara el que demanen, ja ens podem acomiadar del negoci, però el gavatx, el burro a l’herba, que no, que ja maduraran i cauran a terra com les figues.
—Ens tornem a veure —va saludar Brotons.
—Sí.
—El francés m’ha assegurat que t’encarregues dels ports…
—Exacte.

(Fragment del llibre Negocis d'art i de guerra. Barcelona: Viena Edicions, 2021, p. 14)