La poesia quan és de bona fusta i té teia a l’interior, t’encisa de seguida i no et deixa mai indiferent, ans el contrari: et capta tota l’atenció; tot i que, de vegades, com passa amb algun dels poemes del llibre de Montserrat Butxaca, en una primera lectura no ho acabes d’entendre tot, només ho intueixes, però notes que les seves paraules, els seus versos, t’encanten i sedueixen com els cants de les sirenes ho van fer amb Ulisses. I això és degut a l’alta qualitat i riquesa de les seves metàfores i del món que creen. Si agafem per símil la tela o el tapís, ja que Penèlope teixia i desteixia la roba metafòrica del temps, era teixidora, podem ben dir que la Montserrat ha teixit uns tapissos tupits dignes d’ésser penjats a les parets i que no tenen res a veure amb la gasa esclarissada dels diletants: la Butxaca ha fet uns versos d’una substanciosa i complexa densitat. [...]

Quan visquis als ulls de Penèlope és un títol de profunditat extraordinària on hi ha enfonsada la vida i la mirada d’uns ulls, els ulls i la vida de Penèlope que viu de records i ens proposa posar-nos dins la seva pell, ens fa veure i viure des dels seus ulls, des de la seva mirada. [...] Al tercer poema que dona nom al títol Penèlope ja ho adverteix als possibles amants-lectors: no és fàcil capbussar-se dins de la seva pell, dins del seu mar d’ulls i records; cal l’ajuda d’un batiscaf (la relectura, que és la veritable lectura), per entrar a les zones abissals de la memòria, perquè, com hem dit abans, hi ha molta densitat i pressió com més t’endinses al cor dels ulls. I aquí es veu, ja començant a comentar resumidament l’obra, la càrrega poètica que han de suportar els ulls: «...i la lluna s’ha enfilat al tren dels teus ulls, tan plena com era...» diu a “Les andanes de l’adeu”; i ﮳ «Sis mil cels nous s’estellen desolats als ulls glaucs de les gavines...» a “Mar de solituds”.

(Ramon Mujal. Pròleg a Quan visquis als ulls de Penèlope. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 2002.)

* * *

Montserrat Butxaca ofereix un poemari per contemplar, gairebé dolorosament, l’habitacle del succeir, un continu vital on els moments viscuts són plans d’un mateix polígon mutant. Una figura inconclusa, que per definició, mai és comprensible en la seva totalitat, però tot i això, la sentim estarrufant la nostra pell. Dirigir-se cap a allò desconegut per albirar l’acte de la creació, sense dreceres, sense equidistància, encara que la pregunta no agradi perquè la resposta podria ser la correcta («la llum sap els noms que els déus amaguen»).

El poemari amb referències a l’Antic Egipte, produeix en el lector l’efecte d’un quadern de viatges («Sèiem al banc d’un juny foraster, interrogàvem silencis, davant les vitrines d’un museu»). I així, acompanyem a l’autora per runes en silenci, albes al desert, l’aigua del Nil... Tot això conforma una atmosfera evocadora i subtil que transporta al lector a la terra d’Anj. [...] Aquesta mirada al passat serveix a l’autora per a reflexionar sobre el significat del present quan les nostres petjades són l’únic que queda per analitzar.

¿Hi ha un coneixement més enllà del que podem explicar? ¿Alguna cosa on aferrar-se quan els oceans es buiden entre les nostres mans? Com s’apunta a l’inici del poemari amb una referència de Paul Valéry, és difícil omplir els amagatalls de l’esperança sense l’ajuda del que no existeix. Per aquest motiu valdria la pena llegir unes pedres del desert com un oracle d’ulls petris («la gramàtica del silenci, l’arqueologia que oculten les passes i els ossos»). El temps que dilata els segles, centrar-se en la reverberació d’una memòria arcaica, és més que una opció dels sentits perquè també és advertència del destí comú: «Immòbils els astres guaiten les dunes».

Els gratacels de terrats inabastables, la llunyania a la qual arriben les autopistes, els autòmats d’ànima binària, tot això no importa quan la sorra cobreixi l’horitzó. ¿Que quedarà de nosaltres quan un arqueòleg del futur visiti les nostres ruïnes? Qui sap, potser es trobarà un poemari com aquest i es preguntarà què eren «aquells versos com pregàries, conjurs contra la desesperança als quaderns del vent».

(Xavier Montesinos. "La casa de la vida", Crátera, núm. 3, 2018.)

* * *

Per entrar amb bon peu al llibre, recordeu que ela amfibis són capaços d’avançar per terra i per aigua. En els dos àmbits s’hi troben com el peix a l’aigua. La poeta talment una amfíbia de les paraules i dels pensaments, ens fa viatjar de la realitat cap als somnis, entre el seu jo quotidià i el seu jo literari. Somia, crea i transita per «mons que no surten al mapa», com ens confessa en un vers.

Les pàgines d’Amfíbia porten incrustats el dolor, el sofriment, l’enyor, el desamor, el silenci, l’absència, la nit, la mort. Però també l’amor, l’alliberament, els somnis, les quimeres, el renaixement i la renovació interior. Hi clama la paraula de dona que cerca els seus referents femenins, la pròpia afirmació, la veu que planta cara al patriarcat. Citacions de Sylvia Plath, Alda Merini, Margalida Pons, Quima Jaume i Felícia Fuster a manera de reconeixement i homenatge. Tot de paraules femenines: la vida, l’aigua, la pluja la naturalesa plena que s’avenen a proclamar un nou i vell matriarcat vivificant.

Llegint els poemes “Amfíbia” i “La veu a l’obaga”, les dues parts que conformen el volum, us trobareu davant d’uns quadres, unes imatges creades per la poeta, que de vegades ratllen el surrealisme i us portaran des de la pura materialitat fins a la fragilitat més volàtil, dibuixant una col·lecció de belles i suggeridores troballes.

(Quirze Guifrell. Pròleg a Amfífia. Barcelona: Viena, 2020.)