Remot

Remot, l’espai baleix els somnis en degotís
d’ensucrats caramels. I, dolçament, escabella
esfilegades sanefes de llana vermella
                 xuclant el llot d’un càntir dringadís.

Vora el rec, oregen calbs, els plataners gebrats.
Dormiten saturats de fenc, palaus i cabanyes,
s’acloten lladrucs. I tèrbol el fons mirallat
                  em desfà cec, llargues trenes castanyes.

El bes

Perquè m’has somrigut, s’ha despullat
el cel melangiós d’aquesta tarda,
i els teus llavis, hàbilment, s’han perdut
dins els meus ulls. 
                              Perquè m’has somrigut,
és que t’he pres quan, sense tu saber-ho, 
et donaves obrint subtils ferides
al bes, acariciant-me el silenci,
mendicant, destre, fins que t’acollís.

(Els oracles del silenci. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1999.)