Mar de solituds

Perdudes, les ones, i antigues ja
no recorden el solc
de l’adéu, ni la brisa infla amb insomnis
les vels del retorn.
Sis mil cels nous, s’estellen
desolats als ulls glaucs de les gavines
(desert de verds i blaus
en incommensurable solitud).
Els records són al ventre 
dels peixos, versos ferits a les xarxes
pels pescadors d’oblits.

Les petjades d’Ulisses
s’empassen, cada albada, infinites
el sol de la badia.

Quan visquis als ulls de Penèlope

Vindran mars de silenci
que negaran l’illa de la mirada,
i oceans de soledat, inacabables,
-deserts infinits d’hores-
on no existirà el temps.
Però no naufragarà el teu vaixell
als esculls del no-res.
La memòria tindrà ulls de falcó,
aliats clarividents entre boires
espesses, i ales lleugeres
que planaran, invictes, sobre els morts
desfent cants de sirena.

Foraster, en laberints impossibles,
haurà de saber desteixir records
al canemàs del temps, 
aquell qui vulgui ser amant de Penèlope.

(Quan visquis als ulls de Penèlope. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, 2002.)