Fuges pels camins de la pluja
com una au cansada que plana
en una ràfega de vent.

Ignores l’horitzó o el llamp 
que t’esberla, dus les paraules
fins a la gola de la tempesta.

* * *

No és en la infinitud del blanc
ni en cales d’ones rebregades 
que venen a morir els narvals.

Capbussa’t, neda a mar obert
del somni, escriu entre els coralls
del risc, l’incert dels blaus profunds.

i, si no goses, signa en crostes
de sal, el cant de la renúncia.

* * *

Marquen sols negres els punts cardinals,
als marges dels rius es fonen les xarxes
primes que abrigaven carpes de llum.

Quin càntir consolarà la foscor
de l’aigua que fuig de la set del llot?

Som pescadors d’illes en moviment,
il·lusos que pretenem retenir
l’ànima de l’instant en els objectes. 

* * *

L’epíleg

Diu la tarda un epíleg d’imminències
fonent-se en el desordre d’un tu d’heura
que s’escriu contra els murs de la penombra.
Sovint penses en l’oblit com un joc
de veus que desaprens, i tems l’oracle
atziac, saps que el no-res ve amb la nit,
espès, com una bassa de petroli.
Però tu et dius amb foc, cavallet de llum,
lletra flama, ble i guspira que encén
la foscor dels dies que deshabites.
Envescada en reïna d’arbre vell,
llenya seca, et fas torxa de llenguatge,
mot ardent, reu que es diu contra la fosca
lliurant-se al món-infern de la sintaxi.

(Presagis. València: Galés Edicions, 2023)