Invertibilitat

Al cim de la muntanya hi havia
un oratori lenticular 
de pedra tosca, sense polir,
des del qual Déu es manifestava
fent-se  pluja. Arreu, fonts i torrents,
infestaven la set. Tot bevia
i es rendia a l’ordre vertical.
Així vaig descobrir que hi ha un tipus
de set que sacia imperatius.
Altres sets generen imperatiu !

Confós amb la penombra mimètica
de l’obaga, un animal estrany,
es revolta contra la litúrgia 
apresa, i excava tolls. S’estima
més l’aigua filtrada per la terra, 
la que brolla de dins i et relliga
al dictat caòtic de l’origen.
Aquesta criatura és un ens
poètic, de natura amfíbia,
que es deleix per veure’s reflectit
al mirall intacte de les aigües
silenciades. I, tanmateix,
frisa per fer-se veu i liquar-se,
fluir per aiguamolls i  marjals
respirar per la pell, la paraula.
Prenyar-se d’horitzontalitat.

Amazona

Has perdut l’alè dels déus i l’atzar
que dóna la mesura del combat.
Ovules, estacada, indefugiblement
a l’exactitud cíclica dels astres.
Amazona perduda entre rutines,
que no recordes quan la teva pell
fou marcada, el teu ventre saquejat,
la llengua descosida de paraules.
Fins que un dia vas decidir creuar
al galop, oceans de sal, estepes
sense cal·ligrafia en aquest món,
amb la fúria dels cavalls salvatges
quan devoren planures infinites.
I els mots et veieren horitzó enllà
de la nit i de totes les fronteres,
vinclant-te amb el vent, entre els joncs verdíssims
                                                           del llenguatge. 
Morir a l'obaga

S’ha fet fosc i plou... a l’obaga.
Els ulls lluents dels carronyaires
s’anticipen a la desfeta,
el seu deler et forada el ventre
mentre agonitzes panxa enlaire
Al teu voltant és multipliquen
els insectes i t’embolcallen
les parpelles de les falgueres
amb les seves frondes verdíssimes
que lligaran el teu cadàver
a la terra. Morir a l’obaga
és fondre’s amb els morats tènues, 
renéixer entre les molses plenes
de les osseres o en les baies
roges del desig, la vigília
d’un hivern que glaça placentes.
Temps a venir, l’oblit tindrà
la fam anciana d’un talp.
Voldràs viure en l’humus d’un temps
que ha volgut ser només paraula?

(Amfíbia. Barcelona: Viena, 2020.)