Salaó

I així travessem els anys 
dels altres, sense adonar-nos 
que ens foraden, com navilis
espectrals que excaven túnels
en la boira, mentre fugen
del naufragi.
                    Així la sal
del vers ens ompli, a grapats,
quan ens dolgui carn endins
el silenci de l’absència
–sal vella feta paraula–
que es filtri en cada dolor
i cada nafra i els cicatritzi.

Bol de cireres

S’esllavissa el silenci, fet deler,
sobre el bol de cireres.
Sagna la veu, un vermell de vellut.

Un altre estiu ha tornat al terrat,
sense tu, com un badall xafogós, 
abrusant la tristesa.

Des dels verds

                          Clos per a tos els teps, sóc furt del
teu miratge, d’on s’han perdut les flors.
S. Rafart
Et recordo, has passat tardes de pluja
filant l’aigua  sobre la soledat
de les fulles, mimetitzada en verds
selvàtics, teixint absències verdes.
La nostàlgia era el parany ocult
al fons del pou dels teus ulls, també verds,
el pit que et va alletar i alleta verges
consagrades que mai pariran fills.
Però em vas deixar menjar del teu plat
net la molsa d’un temps sense fronteres.
Per això, et dic com qui resa, inventant
oracions de tinta, per això
t’enyoro, encara, des d’una fondària 
que em rebutja, des de l’arrel dels arbres,
des de l’úter d’aquelles primaveres
de torreta improvisada, on els verds
desmesurats ocultaven les flors.

(Versos de sal. Valls: Cossetània, 2011.)