Mentre baixava pel camí de Sant Miquel en direcció a Mataró, Pere Vidal intentava esbrinar per què el senyor Magí el volia veure amb tanta urgència. Aquell matí el noi no xiulava com era el seu costum ja que en Pere, certament, estava preocupat. La inquietud va començar anit quan en Miqueló li va dir que l'escanyapobres, el més temible usurer de la vila, havia rebut la visita d'en Gipeta i que, tots dos, desitjaven parlar amb ell a mig matí.

–Aquestes són hores d'anar a vendre les verdures, noi? Ja no trobaràs compradors al mercat, xicot! –li digué en creuar-se en Josep de can Senglar, el seu veí, que conreava les terres que llindaven amb les d’en Pere.

–Com... com dius? –respongué el noi, alçant la mà com si volgués allunyar uns negres presagis–. No vaig pas a vendre, avui. És que m'ha fet cridar el senyor Magí.

El carro d'en Josep s'allunyava cap a Agell, però les paraules del pagès encara arribaren a oïdes d'en Pere: –Guarda't, fill, de l’escanyapobres... A Mataró hi ha en Gipeta i això no vol pas dir res de bo...

El dia era gris i fred com tants d'altres d'aquell hivern de 1854 en què les glaçades van afectar força els camps del Maresme. En Pere s'havia llevat de matinada per anar a remoure la terra de les faveres que, amb el fred, aquest any tardarien a brotar. Als seus vint-i-un anys, el noi es posava a treballar sempre abans que el sol fos alt, ja que al camp tostemps hi havia feina a fer. [...]

(Del llibre La ciutat sense muralles)