L'heroi de l'abellot groc al pit callava i sofria per dins perquè la directora no li atribuïa un paper destacat. Solament sortia de comparsa en les festes i en les panoràmiques generals de la vida a la caseta del bosc.

–Blancaneu, ja saps que jo sóc el més fervent dels teus admiradors –li va dir un matí amb el genoll en terra i les dues mans sobre el cor–. Per què no em dónes un paper important en la teva pel·lícula?

–Estimat Borinotman, ja saps que t’estimo com un amic fidel, tot i que sé que tu voldries un altre amor per part meva, però que avui no pot ser amb tantes coses com tinc entre mans. Tu vas venir aquí per la teva pròpia voluntat i convençut que em trobaries a la caseta del bosc... La teva arribada és poc cinematogràfica, de tota manera ja pensaré com introduir-te al guió...

Al cap de dos dies el va cridar per dir-li que ho tenia resolt.
–Has d'actuar tota l’estona, però comprimint la panxa i traient pit... A veure? Així, així... No, prou, para, que t'ofegaràs! –i la noia es va espantar en veure la cara, el tros que es podia veure sota la màscara negra, vermella com un tomàquet un vespre a la posta del sol rogent.

I la seqüència començava amb un voleiar de l'heroi pel cel del país amb unes vistes en picat de Vila Formosa.

–Talleu! Talleu! No has de volar a batzegades, estimat, has d'anar ben de dret!
–Blancaneu, és aquesta maleïda capa que em venç del costat esquerre!... El pitjor és que no sé com puc estalviar per encarregar-ne una de nova al Japó...

Solucionada la primera presa, en Borinotman aterrava enmig de la rotllana dels nanets i saludava la Blancaneu.

–No, no m'agrada, talleu-me, talleu-me –i aquest cop era ell el que no estava satisfet de la presa.
La van repetir de tal manera que l'heroi del ganxo, en tocar de peus en terra, oferia un ram de flors a la Blancaneu i feia un petó a la noia.

–Talleu! Talleu, que m'ofego –i aquest cop era la directora i protagonista la que ordenava tallar la seqüència–. Ha de ser un petó d'amic, oi que ho entens?

Tot seguit es veia en Borinotman que treballava en la bona marxa de l'empresa de la Blancaneu: tallava llenya, duia uns grans pots d'un lloc a l'altre i es mostrava com un gran cooperador. Ell, entusiasmat, es va voler anotar un deu als ulls de la directora, i pel seu compte i risc va anar, desprotegit, a treure la mel d'un rusc d'abelles. I no va caler tallar la seqüència, perquè tot l'equip i ell el primer es van haver de fúmer de cap al llac més proper per alliberar-se de l’estol de les abelles. [...]

(Del llibre Fem una pel·lícula, Borinotman?)