L'Albert Vila feia una vida eremítica durant el període de permís que s'havia autoconcedit. L'ermità informàtic es passava hores i hores davant de l'altar de l'ordinador, atenent les confessions que li enviaven els fidels creients del Club dels Amics de l'Art Veritable. L'anacoreta es veia com sant Antoni en el desert, tema que coneixia molt bé per les interpretacions dels pintors barrocs; la diferència era que l'Albert sucumbia a les temptacions que en la persona de la Bàrbara li enviava el maligne. I el diable informàtic es va fer present a l'ordinador en forma d'un virus que s'autodenominava "virusart".

La sorpresa va prendre cos –i mai més ben dit– quan la Dànae de Ticià, en rebre la fecunda pluja d'or, canvià la seva postura castament eròtica per una altra de descaradament arriscada. El més greu del cas és que es tractava d'una il·lustració per a una pàgina web on l'Albert pontificava sobre el digne tractament de la figura femenina en la pintura dels grans mestres. La distorsió de la imatge anava signada per un enigmàtic X, creador del virusart.

L'Helios Barat també s'havia reclòs voluntàriament per treballar en la preparació de la primera fase revolucionària: la destrucció de l'art tradicional. Des de la seva daurada presó de l'estudi del vell Poblenou, arengava dia i nit els Enemics de l'Art Burgès i només queia en una temptació: Cada quatre hores s'alçava de l'ordinador i llegia a en Kin uns fragments de la Filosofia de la misèria, de Proudhon.

–Aquests pensament encara són ben actuals, malgrat que els lacais del capitalisme ens vulguin fer creure que hem aconseguit la llibertat i la igualtat econòmica!– i el canari, en sentir-lo, obria el bec i estirava les ales en una actitud d'atac que el feia aparèixer als ulls de l'Helios amb la força d'una àguila, no pas imperial, sinó autènticament àcrata.

El Virusart entrà a l'ordinador del Vell Tauró quan l'escultura de la Dona jacent amb un nen, d'Henry Moore, va prendre el rostre delicat i somrient d'una marededéu gòtica. L'Helios, precisament, havia escanejat el volum informal de Moore per il·lustrar un fragment del web on afirmava:

"La societat futura serà harmoniosa, com aquest volum d'un artista revolucionari. Aquesta escultura no té rostre, i no li cal, perquè representa la felicitat anònima de què tots gaudirem quan no hi hagi ni amos, ni déus, ni polítics, ni artistes figuratius."

El desfigurador assalt inforàtic anava signat per Z, creador del virusart.

Una setmana de bogeria per als dos capitans dels clubs va seguir aquests fets insòlits. A les pantalles dels ordinadors dels devots de tots dos clubs hi apareixien pantocràtors que beneïen els fidels amb la mà esquerra, línies i traços de Tàpies que es retorcien i es convertien en cares rialleres, cavalls de les escultures dels condottieri renaixentistes que perdien la seva monumentalitat per fer les necessitats fisiològiques i arlequins picassians que, en comptes de fer equilibri sobre la bola, jugaven a futbol amb aquesta.

L'Albert i l'Helos es veien per a turar l'allau de disbarats artístics, ja que, lògicament, l'X i en Z, si és que eren dues persones diferents, no donaven l'adreça dels seu correu electrònic.

Un matí van trucar a la porta del pis de la plaça del Pi. Va obrir la Bàrbara i es trobà amb un xicot –disset o divuit anys, li va fer ella– que vestia amb una estudiada deixadesa, bufanda caient i sabates esportives, sense passar de la ratlla pel que fa a la indumentària dels fills rebels de la classe mitjana benestant. Davant del president del Club dels Amics de l'Art Veritable, es va mig identificar:

–Professor Vila: sóc X Virusart. Sóc un hacker que actuo conjuntament amb Z Virusart, el meu germà bessó. Sense falsa modèstia, et puc dir que en Z i jo som els millors pirates informàtics del país i uns dels més ben considerats internacionalment per les nostres troballes víriques.

L'Albert Vila estava astorat i la Bàrbara obria uns ulls com dues pantalles d'ordinadors portàtils.

–Però... però això que m'expliques és il·legal: estàs fora de la llei!... Puc denunciar-te a la policia...

–Ja ho sé, i també sabem, en Z i jo, a què ens arrisquem. De tota manera, les nostres activitats piratejadores són èticament correctes per la seva finalitat; és la manera d'actuar, la que no és legal, i, per tant, en Z i jo ens decantem més aviat per l'informalisme, en contra de les normes, en la discussió entre el Club del Vell Tauró i el teu...

–No entenc què vols dir.
–Mira, fa uns quants mesos, en Z i jo vam entrar informàticament en els pressupostos de les conselleries del govern i vam canviar algunes partides de diners perquè, en comptes de dedicar-les a propaganda televisada i escrita, anessin a parar a uns col·lectius de marginats socials que nosaltres crèiem que estaven poc afavorits. La nostra pirateria va ser incorrecta per la forma, però per a nosaltres va ser èticament vàlida.

L'Albert i la Bàrbara no sabien com reaccionar davant aquell pirata que s'atribuïa el paper de Robin Hood de la informàtica.

–I què vols de mi, X Virusart? [...]

(Del llibre Per amor a l'art)