Aquella temporada en el Catalònia Futbol Club va deixar un bon record a Pere. Ell era un professional que anava de nas a la pilota i no es ficava en les qüestions internes del club. Prou sabia que entre els jugadors hi havia una mica de malestar envers l'entrenador, ell, però, no volia intervenir-hi. Potser en el seu subconscient quedava encara ben marcada aquella frase repetida cada dia durant tres anys seguits: "Salut, entrenador!, els pifadors t'obeeixen".

Tanmateix, la glòria i la popularitat li feien gràcia. Era divertit de veure's repetidament fotografiat als diaris i contestar les preguntes sempre originals dels nois de la premsa:
–T'hi trobes bé, al Catalònia?
I un altre insistia:
–Hi ets a gust al Catalònia?
A vegades canviaven de tema i preguntaven:
–Quan no et trobis bé al Catalònia, ¿amb quin equip t'agradaria jugar?

El superfenomen havia fet bona amistat amb Miquel, el manager, tot i ésser una vintena d’anys més gran que ell, el qual solia repetir-li:
–Pere, vigila que la glòria no et pugi al cap!
–I per què m'ho dius tan sovint, això?
–Per la meva pròpia experiència d'ex-jugador, Pere... Jo no era pas un superclasse com tu, ben cert; ara, al mig del camp distribuïa força joc i era un home útil al Barcelona. Tenia popularitat i m'agradava...
–També devies guanyar bastants diners, oi?
–Sí, la PIFA em passava el percentatge habitual, però jo no estalviava els diners. Creia que em podia proporcionar tots els capricis, cotxes, viatges... I ara, que ja no serveixo per jugar, ja ho veus... L'any que ve acabo el contracte amb la PIFA i no sé pas el que faré.
–Home, el món del futbol és ben ampli i alguna cosa trobaràs.
–Sí, pots comptar que aniré d’entrenador en algun equip de Tercera Divisió... Ja ho veurem. [...]

(Del llibre El superfenomen)