El conreu de la novel·la juvenil d'aventures quedarà trencat per l'esclat de la Guerra Civil abans de poder madurar i prendre carta de naturalesa en la nostra literatura. Caldrà esperar els anys de la represa per tornar a trobar noves obres i nous autors. I seran precisament els relats d'aventures –juntament amb els anomenats llibres de colles– els que reiniciaran la història de la literatura juvenil a casa nostra. Autors com Josep Vallverdú, Oriol Vergés, Emili Teixidor o Joaquim Carbó conreen la novel·la històrica i la d'acció i són hereus dels clàssics universals del gènere (Verne, Dumas, Stevenson, Scott…), dels autors catalans anteriors i també dels escriptors europeus i nord-americans més moderns. […]

Per la seva banda, la novel·la històrica, sense sortir de les coordenades universals del gènere, pren a Catalunya unes característiques pròpies com a conseqüència del marc polític en què es desenvolupa. La lluita pel recobrament de la identitat social i nacional del país es reflecteix en obres que pretenen formar la consciència nacional dels joves lectors, suplir les llacunes del sistema educatiu i crear uns referents històrics que tipifiquin unes aspiracions comunes. Amb aquests objectius –no explicitats però ben evidents– es novel·len preferentment episodis de resistència com la Guerra del Francès, el món del bandolerisme o els foners a les Balears o les proeses de figures singulars i fundacionals com Ramon Berenguer o el rei en Jaume I el Conqueridor.

(Caterina Valriu. "La influència dels clàssics universals en la literatura infantil i juvenil catalana", II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana. Barcelona: AELC, 2001)