—En Gatano era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Tot i que al principi, ell i els seus amics s’ho van prendre com un joc, les seves famílies no van trigar en patir els efectes del conflicte bèl·lic. Ara, passats els vuitanta anys d’edat, la descoberta de les restes de “l’últim heroi de la Batalla de l’Ebre” a la zona fortificada del seu poble, la Fatarella, fa que els records d’infantesa aflorin i rememori aquells anys en què li va tocar créixer més de pressa del compte.
—L’escriptor de literatura infantil i juvenil Pere Martí Bertran (Sant Quirze de Besora, 1952) ha estat l’encarregat de donar veu a Gatano Llop (La Fatarella, 1929-1954) i de reflectir a ‘El xiquet i el poble perdut’ un passatge de la nostra història més recent però de caràcter universal. Dirigit a un públic infantil a partir dels 10 anys, el llibre ha estat una iniciativa de la Fundació el Solà, entitat que divulga el patrimoni cultural de la Fatarella i de la Terra Alta. A Surtdecasa hem parlat amb Pere Martí per conèixer una mica millor en Gatano i el poble perdut.

—Com sorgeix la història del llibre ‘El xiquet i el poble perdut’?
—Va ser un encàrrec de la Fundació el Solà. Quan me’l van fer, jo vaig dir que no perquè mai havia fet un llibre per encàrrec, sempre he escrit per plaer. Van insistir i em van organitzar una visita per tots els itineraris de la Batalla de l’Ebre, al Poble Perdut, a les trinxeres de la serra de la Fatarella, als búnquers, etc., guiada per un membre del col·lectiu Lo Riu. També em van organitzar una trobada amb descendents de gent que havia participat a la batalla de l’Ebre, com Joan Ruana, nét de la senyora Josefina i una de les protagonistes del llibre. Llavors no vaig poder dir que no i em vaig posar de ple a treballar-hi.

—La història està basada en fets i personatges reals. La història de Gatano està emmarcada en la Guerra Civil Espanyola, però podria ser la d’un infant que pateix qualsevol guerra actual...
—La intenció del llibre és doble. Per una banda, la de la Fundació el Solà, que era fer un volum més per a la seva col·lecció 'Contes de Terra i Pedra' que tracten aspectes diversos de la zona de la Terra Alta i fer-ho amb una història basada en fets reals. Per l’altra, la meva, que va sorgir en adonar-me que podia anar més enllà d’explicar una anècdota o una història local perquè la temàtica, en aquest cas la violència que tota guerra comporta, és universal. A més, vaig veure que era una bona oportunitat donar un nou llibre als nois i noies a partir dels 10 anys sobre la Guerra Civil i mostrar-los els horrors que provoca però vista amb ulls de nen. Per aquest motiu, ho havia de fer de manera que la guerra es visqués diferent a com la viuen els adults. Des d’un principi, el protagonista ja ho diu: “Per a nosaltres, com he dit, la guerra no passava de ser un joc. Un joc que preocupava molt els grans, pel que semblava, però un joc al cap i a la fi”.

—De fet, sense narrar-hi cap episodi violent, implícitament s’hi entén la magnitud de les tragèdies que comporta una guerra...
—En aquesta història em va costar una mica trobar el to. Quan vaig tenir clar que el narrador seria, lògicament, el nen i que explicaria la seva infantesa des de la vellesa, vaig aconseguir mostrar que, per a molts, la Guerra Civil segueix sent un tema tabú. A les presentacions que he fet del llibre molta gent m’ha vingut a dir que els seus avis mai en parlaven. Al protagonista del llibre, amb 80 anys, quan li diuen que han trobat en una trinxera un cadàver d’un dels últims defensors de la serra de la Fatarella li rebrota tota la memòria. D’aquí que el cinquè capítol es tituli 'Els records que esclaten i fan mal'.

—Com a autor de narrativa infantil i juvenil i, a més, com a docent és complicat explicar una guerra als més petits?
—Pot ser més difícil però jo em pregunto si hi ha temes que no es puguin tractar en literatura infantil i juvenil. En principi s’han de poder tractar tots, però hem de veure en quin to i en quin llenguatge ho fem. Jo hauria pogut convertir aquesta narració en una novel·la de sang i fetge, però no era la meva intenció ni podia ser-ho pels nois i noies que l’han de llegir. La podia haver representat en un to molt pessimista mostrant que la vida no té sentit quan es viu amb tanta violència al voltant, però a uns nens no els pots mostrar una vida tan dura i cruel. El to per parlar a través de la literatura als nois i noies sempre ha de ser mesurat, que puguis parlar de tot però sabent a qui et dirigeixes. L’aspecte lingüístic també és important, però has de trobar l’equilibri per fer un llibre assequible però alhora que sigui literàriament ric.

—El llibre finalitza amb un apèndix històric que explica els fets reals que han inspirat el conte. En sabem poc de la història recent del nostre país?
—Tot i que ara s’estan fent esforços per revertir-ho, durant massa anys s’ha procurat que la Transició ho cobrís i no es parlessin de segons quins temes. Els llibres de text ho han passat molt per damunt i no es coneix a fons la Guerra Civil. No pot ser que encara hi hagi milers de republicans enterrats al Valle de los Caídos al costat del dictador i sense el permís de les famílies perquè es va fer amb la impunitat i la prepotència que tenia el règim franquista. Hi ha hagut una connivència i convivència amb el franquisme per part de l’Estat que encara arrosseguem. Això és gravíssim i s’ha de canviar fent conèixer les coses, no enterrant-les. Tots tenim la necessitat, en un moment o altre, de saber què havien fet els nostres avantpassats. A totes les famílies hi ha incògnites. Jo només dono pinzellades, no he fet un llibre històric. Però l’apèndix que ha fet la Remei Domènech era una possibilitat de donar una visió de què són els Fets de la Fatarella, què va ser la Batalla de l’Ebre, quins bàndols hi havia enfrontats, etc. És a dir, donar una idea bàsica perquè qui tingui interès, ho pugui ampliar. Una de les funcions de la literatura és aquesta, despertar la curiositat i la necessitat de conèixer més a fons un tema, uns fets i uns personatges.

—Tants anys després de la Batalla de l’Ebre, creu que caldria donar veu a més històries personals que ens podrien ajudar a comprendre millor què hi va passar?
—Penso que sí, que és important. S’estan publicant, a vegades en col·leccions d’àmbit local que no tenen ressò a nivell nacional, però que és bo que surtin. Ens ajudaran a tenir visions més directes i més properes per saber què va passar durant aquells anys, tant per un cantó com per l’altre, perquè el que també és important és mostrar que la violència hi era per part dels dos bàndols. A les guerres, i si són civils, encara més, la violència la pateix tothom i normalment ve per tots dos bàndols.

—Relacionat amb el llibre, s’ha creat el joc ‘L’oca del poble perdut’ dirigit als estudiants de Primària i d’ESO. Què s’hi pot aprendre mentre s’hi juga?
—Aquesta idea de complementar els llibres és comuna als de la col·lecció 'Contes de Terra i Pedra' de la Fundació El Solà. Fan materials amb la idea que aquests llibres puguin arribar més fàcilment a les escoles. En aquest cas, es va encarregar a la Remei Domènech pensar què es podria fer per acostar d’una manera més didàctica i lúdica la Guerra Civil i la història als infants i en va sorgir aquest joc. Té les característiques del joc de l’oca, però s’han fet canvis a les caselles relacionats amb la guerra i el llibre. On normalment hi ha una oca, aquí hi ha el ruquet que apareix a la història i els nens diran “de ruc a ruc i tiro perquè puc”, i quan cauen a la casella del colom de la pau han de respondre unes preguntes sobre la Guerra Civil. Aquestes maneres lúdiques d’apropar la història també són molt interessants.

(Judit Monclús. "Pere Martí: 'Per a molts, la Guerra Civil segueix sent un tema tabú'", surtdecasa.cat, 9 de desembre de 2016)