"En un bosc molt gran, cobert de roures centenaris, hi vivia un ratolí que es deia Blanquet i era una mica poruc i solitari. Només sortia del cau per anar a buscar aglans o alguna altra cosa per menjar i així poder omplir el rebost per a l'hivern. Com que tenia el cau ben bé als peus d'un roure gegantí, no havia d'anar gaire lluny. Per beure, tampoc no tenia gaire problema: amb la rosada del matí o amb l'aigua de pluja que s'acumulava entre els clots de les arrels en solia tenir prou.

Un bon dia, però, mentre collia aglans i els anava portant cap al cau, se li va acostar un altre ratolí de bosc com ell. Ho va fer tan a poc a poc que ni el va sentir.
-Bon dia ratolí -li va dir quan hi va ser a tocar.
-Ai! M'has espantat! D'on surts tu? -va respondre en Blanquet, que va fer un salt enrere.
-De què t'espantes? Que no veus que sóc un ratolí com tu? -li va dir enriolat el ratolí foraster.
-Ara sí, però quan t'he sentit la veu... No esperava cap visita i m'he espantat.
Aleshores el ratolí foraster es va presentar i li va dir que es deia Tolí i que venia de molt lluny. El ratolí solitari li va respondre que es deia Blanquet i que vivia allà mateix, en aquell roure."

(Fragment de Dos ratolins de bosc. Barcelona: Baula, 2004, p. 6-14)

* * *