"A la Mariona Percals, tothom li deia la Mariona Perquès. Ningú no sabia quan havien començat a dir-l'hi, però tothom en sabia el perquè.
A l'àvia Mercè, li agradava explicar-ho:
—Des de ben petita, una de les primeres paraules que va dir va ser «per què?». Ni ho sabia pronunciar encara, i deia «pequè?», però ho deia per qualsevol cosa.
—Aquesta nena serà un pou de ciència —deia l'avi Ramon—, perquè ho vol saber tot, tot i tot.
Pare i mare, avis i àvies, tiets i tietes, tots li contestaven sempre els perquès, ja que els pares tenien la teoria que amb els fills es podia parlar de tot i, doncs, que calia contestar-los totes les preguntes que fessin. Amb converses i respostes adequades a la seva edat, és clar, però sempre amb respostes.
Per això es va estranyar tant, la Mariona, aquell dia que la mare no li va contestar un perquè. Va anar així:
—Escolta, Mariona, ja comença a ser hora que aprenguis a llegir, les nenes...
No va poder acabar la frase, perquè la Mariona va deixar anar un dels seus:
—Per què?
La mare, a diferència d'altres vegades, va començar a rumiar, a tocar-se la barbeta, a preguntar-se, en veu alta i tot: «llegir... per...», «llegir... per...». Ho va repetir unes quantes vegades, davant la cara i els ulls de sorpresa de la filla.
I finalment li va dir:
—M'ho hauràs de deixar rumiar, Mariona. És massa important això d’aprendre a llegir com perquè ara em tregui de la màniga una resposta.
La nena encara va fer més cara d'interrogant i va obrir més els ulls, sense acabar-se de creure que la mare no li respongués un perquè. Però va callar. Va decidir esperar aquella resposta que semblava tan i tan difícil."

(Fragment de La Mariona Perquès. Bellaterra: Ed. Lynx, 2009, p. 10-15)

* * *