Pere Martí i Bertran neix l'any 1952 a Sant Quirze de Besora (Osona), un poble situat entre la Plana de Vic i el Ripollès. Estudia a Ripoll i posteriorment a Barcelona, on cursa els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma. Un cop acabats els estudis, exerceix de professor de llengua i literatura catalanes a diversos centres d'Andorra, La Seu d'Urgell i Olot. L'any 1986 va ocupar la càtedra de Llengua i Literatura a l'institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, fins que es va jubilar l’any 2013. Durant anys també ha treballat de professor de formació permanent del professorat, de sotscoordinador de la matèria de Literatura catalana per a les PAU (Proves d'Accés a la Universitat) i de professor del CAP (Curs d'Aptitud Pedagògica).

Paral·lelament a la seva tasca docent, Pere Martí ha col·laborat amb articles de crítica sobre literatura infantil i juvenil a El 9 Nou (1981-1994) i al Diari de Barcelona (1987-1990). A més de crítica literària, ha publicat nombrosos articles i ressenyes sobre pedagogia i literatura infantil i juvenil a les revistes Escola Catalana, Revista de Catalunya, Els Marges, El 3 de Vuit, El Vallenc i El 855, entre moltes d'altres. També ha impartit conferències, participat en col·loquis i taules rodones i exercit de jurat de premis literaris com el Joaquim Ruyra, el Vaixell de Vapor, el Ciutat d'Olot, el Barcanova, el Guillem Cifre de Colonya, La Fura de creació literària o l'Aurora Díaz Plaja.

L'any 1992 Pere Martí entra a treballar com a assessor literari de l'editorial Alfaguara-Grup Promotor, un càrrec que desenvolupa durant tretze anys. Més tard ho és de les col·leccions infantils de l'editorial Lynx (des del 2004), de l'editorial Barcanova (des del 2006) i de la fundació El Solà (des del 2007). També ha estat membre del consell de redacció de les revistes Escola Catalana, Diónysos, Revista del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats, membre de la secció literària de l'Institut d'Estudis Penedesencs (2002-2007), del Consell Assessor de la Llengua Catalana a l'Escola per la comissió de Didàctica de la Literatura (des del 2007), del Grup de Treball del Projecte Cànon de la Institució de les Lletres Catalanes (des del 2008), i del grup de treball responsable del Pla de Lectura de Centre del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya (des del 2009), entre d'altres. És l'autor, juntament amb Jaume Aulet, del Dictamen sobre la situació de la Literatura catalana a l'Ensenyament Secundari (2007), fet per encàrrec del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats, del qual és membre de la Junta de Govern des de l’any 2011. Paral·lelament ha col·laborat en l'organització de congressos i actes diversos sobre literatura.

L'any 1990 inicia la seva trajectòria com a traductor amb la publicació d'El misteri de l'habitació groga, de Gaston Leroux, i des de llavors ha traduït diversos títols de literatura infantil i juvenil del castellà i el francès al català, com ara El lloro d'Américo (1992), d'H. Pirotte; Amb el mixet o sense el mixet (1993), de Colin Thibert; Kaopi (1993), El nen que vivia als estels (1996), Les Fúries (2001) i L'extraordinari Fèlix Feliç (2005), de Jordi Sierra; i La lliçó d'en Quatre Potes (2010), d'Alfredo Gómez Cerdá, entre d'altres, la majoria reeditats en nombroses ocasions.

Des de l'any 1993 Pere Martí és el coordinador del programa setmanal de Ràdio Vilafranca "Llegir per sentir", dedicat a la literatura infantil i juvenil, pel qual ha rebut els premis Atlàntida (2003) al millor programa de ràdio atorgat pel Gremi d'Editors de Catalunya, el Pàgines hertzianes (2007) concedit per la revista Faristol i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, per la seva trajectòria com a eina de promoció de la literatura per als més joves i una menció de qualitat al millor programa de ràdio local dels XIXns Premis Ràdio Associació (2019).

Amb la novel·la curta En Griset (1997), que tracta de la relació que s'estableix entre un gat i dos germans que han d'insistir molt per tenir una mascota, Pere Martí enceta la seva trajectòria com a autor de literatura infantil i juvenil. El seu estil està caracteritzat en línies generals pel to realista de les històries, l'enfocament ecologista, la presència d'animals en l'argument i una treballada elaboració lingüística dels textos. En aquest sentit, en una entrevista de l'any 2007, ens diu "en primer lloc, [la meva literatura pretén] que el jove lector s'ho passi bé, naturalment. Però alhora no renuncio al paper formador que sempre ha tingut la bona literatura. Intento defugir el moralisme i no caure en el didactisme fàcil, però penso que l'obra que escric per a infants i joves els pot, i els ha, d'enriquir en molts aspectes: en la precisió lèxica (jo no parlaré mai d'arbres sinó de roures, freixes,..., per posar-ne un exemple), en la formació literària (m'agrada picar l'ullet a tants i tants bons escriptors i escriptores que ens han precedit o a la cultura popular, o a incrementar el gust per la lectura, en les meves obres), en el creixement personal (les relacions familiars dels meus títols defugen aquesta moda, una mica tremendista, que alguns han anomenat psicoliteratura: els meus protagonistes són tendres, tenen bones relacions amb pares, avis...) i, naturalment, en la valoració dels petits detalls de la vida quotidiana".

Després d'aquesta primera novel·la apareix La nena que va pintar els cargols (1999), la història d'una nena de ciutat que passa un estiu plujós a casa els avis; En Griset aventurer (2000), la segona entrega de les aventures d'aquest gat, on fa una hàbil mescla d'elements realistes i elements fantàstics, provinents de la cultura popular; i Les tortugues de l'àvia (2001), que narra les aventures d'un grup d'amics preocupats per la defensa dels animals. Tres anys més tard publica els contes Dos ratolins de bosc (2004), una faula sobre la llibertat i l'amistat, i La tortuga d'en Hans (2004), la història d'un nen alemany que és d'allò més ecologista sense saber-ho. Continua amb Els tresors del bosc (2005), on parla de la natura a través de la relació entre un avi i el seu nét; L'avi ocellaire (2006), que planteja un paral·lelisme entre els ocells engabiats i la situació de l'avi, que es trasllada a una residència; i El grill d'en Quim (2006), en què un avi transmet al seu net un saber ancestral: la caça i cura dels grills, perquè alegrin les nits d'estiu. L'any 2009 publica En Roger i el xoriguer, que narra les vivències i els sentiments d'un nen que passa uns dies amb un oncle veterinari, i el conte La Mariona Perquès, que respon, fonamentalment, a la qüestió de per què cal llegir. De l'any 2010 és l'obra Paraules bessones, un conjunt de textos breus i d'allò més variats, en què l'autor juga amb les paraules, sobretot amb parònims. El 2014 publica Endevinalles per a tothom, un recull d'endevinalles totalment noves, escrites en vers i amb graus de dificultat i temàtiques diversos perquè siguin per a totes les edats, obra que tindrà una segona part amb 100 endevinalles noves per a tothom (2018). També ha publicat diversos títols de la col·lecció de l'editorial Barcanova «Rodolins, rodolins», adreçada a primers lectors. El 2016 apareix la narració infantil Vacances al poble dels avis i la novel·la curta El xiquet i el poble perdut, centrada en un episodi de la batalla de l’Ebre. El 2018 publica una nova versió de la llegenda de Sant Jordi escrita en rodolins, El cavaller Sant Jordi, i una narració infantil titulada L’última cuca de llum, en què fa un crit d’alerta sobre la desaparició d’aquests insectes. L’any 2019, il·lustrat per Núria Tomàs Mayolas, s’edita l’àlbum Tinc un tanc de joguina, basat en un poema homònim seu clarament pacifista.

Part de la seva obra ha estat publicada en format Braille, i ha estat traduïda al castellà, l'èuscar, el gallec i el portuguès. També ha escrit diverses adaptacions, com la del conte popular rus Nataixa i la bruixa (1994), la del drama d'Àngel Guimerà Terra Baixa (2010), la de la paròdia El castell dels tres dragons (2013) de Serafí Pitarra o la de diverses faules de Ramon Llull, recollides al volum Faules del Llibre de les bèsties (2016).