"I així que ho va haver dit, es va obrir la porta i cinc monstres d'allò més monstruosos, que per sort van entrar rient perquè, si no, els haurien espantat i tot, es van ficar a l'habitació: un Frankenstein, una mòmia, una bruixa, un extraterrestre verd i una mena de geperut de Notre Dame. El més alt i gros, el Frankenstein, va dir, escapant-se-li el riure i dirigint-se a en Marc:
-Tu deus ser en Marc Perdices i Pujol, oi? Doncs se t'enduem, perquè ens han dit que avui feies anys. Els teus amics, si volen i no estan cagats de por -va deixar anar una rialla ampla i sonora-, ens poden seguir.
I van agafar en Marc entre tots, com si li haguessin de fer la vaca i el van baixar cap al menjador, mentre cantaven una cançó que parlava d'un sopar de monstres.
Al menjador hi havia un ambient de penombra, ja que les finestres eren tancades, tot i que per les escletxes entrava una mica de claror i hi havia espelmes enceses, que deixaven veure una taula molt ben parada i plena. De fons sonava música d'orgue, concretament la Tocata i fuga en re menor de Bach, que ells més aviat van identificar amb la música de la família Adams. Sense encendre cap llum, un fantasma fosforescent va sortir de la porta de la cuina, va picar de mans i va dir:
-Benvinguts al sopar dels monstres, benvinguts tots, especialment tu, Marc, que avui fas nou anys. A la capsa del racó trobareu coses que us permetran de ser monstruets, almenys per una estona, i al damunt de la taula hi trobareu els menjars més exquisits: entrepans d'ales de ratapinyada, plates amb boques de gripau, dits de mòmia, pizzes de cucs, de llimacs i d'ulls de cocodril. I les begudes més refrescants: sang fresca, pixats de bruixa, batut d'ales de mosca, aigua del cementiri del Petit Vampir. I de postres, ah!, de postres!, ja ho veureu! Ha, ha, ha, ha!!!! -I amb aquella gran riallada va donar el discurs per acabat.
Aleshores es van encendre els llums, van entrar els avis i el pare d'en Marc, també disfressats però identificables, van fer els petons i les felicitacions de rigor i els quatre amics van mirar la taula, s'hi van acostar i van quedar bocabadats: era ben bé el que havia dit el fantasma! Les cares que hi van fer van provocar unes rialles que se sentien més que la música. El fantasma, aguantant-se el riure com podia va dir:
-Disfresseu-vos, abans de començar a menjar.
Ells es miraven i no sabien què fer, s'hi acostaven més, fins a olorar-ho i les cares començaven a passar del desconcert a la rialla, potser per les bones olors que es desprenien d'alguns plats, especialment de les pizzes. Es van anar a vestir ràpidament, perquè la veritat és que ja tenien gana, sense haver berenat res, i en Marc va dir:
-És la sorpresa més sorpresa de totes les sorpreses que m'heu fet mai. Gràcies, moltes gràcies. Per això heu estat tan tancats i calladets tots, eh? Abans de començar ens haureu d'explicar què són totes aquestes coses de la taula, perquè si no em sembla que, sobretot els meus amics, no podran menjar res. Es pensaran que som una família de bojos.
Tots van riure i es van treure les caretes o van fer per manera que poguessin tenir les boques lliures per començar.
El fantasma, que va resultar ser la mare d'en Marc, va dir, encara rient:
-Em sembla que avui, els que no menjaran gaire res seran els avis, però un dia és un dia, i ells ja ho podran celebrar diumenge, que farem el dinar familiar, amb els tiets, els altres avis, tota la família, vaja.
-Qui ho ha dit que no menjarem res? -va dir l'avi d'en Marc, fent-se l’ofès-. Estic segur que algunes coses que vaig menjar per la guerra no us les menjaríeu per res del món, ni que fossin tan ben presentades com aquestes.
-Què va menjar, avi, què va menjar? -va preguntar en Marc engrescat.
-Doncs mira, des de llangardaix a la brasa...
Però un 'eeecccss!!!' general i un 'Sisplau', acompanyats de 'pare', 'avi' o 'Manuel', segons de qui venien, el van fer callar."

(Fragment de Les tortugues de l'àvia. Barcelona: Cruïlla, 2001, p. 59-62)

* * *