Pel juliol de l'any 36, en plenes vacances d'escola, va començar a córrer pel poble, com un riu desbordat que ho va negant tot, que havia esclatat la guerra. Es xiuxiuejava pels carrers, al cafè, al tros, a l'hora dels àpats...

—Nosaltres mai no ens hem significat, sempre hem treballat com el qui més i farem igual —deia el padrí, amb veu gruixuda i fonda, sempre que el tema sortia a taula o havent sopat, tot esclofollant i mentre la padrina explicava alguna història. I el pare, la mare i l'oncle es limitaven a dir que sí amb un moviment de cap. La meva germana i jo ens el miràvem amb ulls com a taronges perquè semblava molt enfadat.

A casa, almenys durant els primers mesos de guerra, sempre vam fer el possible per viure com si la guerra no hagués esclatat, no hagués arribat al poble. Jo, llevat de quan havia d'ajudar en les feines de casa o del camp, vaig fer el mateix de sempre: jugar amb els amics, anar-nos a banyar al safareig de Bingaubó, córrer pel terme afollant algun niu, buscant cargols si plovia... Sí que vèiem passar més avions que abans; sí que alguns homes pel poble anaven vestits de militars o de milicians (val a dir que vam trigar força a distingir-los, perquè per a nosaltres tots eren soldats i prou); sí que, almenys els nois, vam començar a jugar més a fer la guerra, amb pistoles i fusells de fusta; però per a nosaltres, com he dit, la guerra no passava de ser un joc. Un joc que preocupava molt els grans, pel que semblava, però un joc al cap i a la fi.

Pel gener del 37 hi va haver la primera sotragada que, per sort, no ens va tocar directament, però que no vam poder mirar de lluny per molt que ho vam intentar, per molt que vam estar tancats a casa quatre o cinc dies, sense sortir-ne, sense entendre què passava, copsant quatre paraules del padrí, quatre del pare o de l'oncle i veient les cares de por de la padrina i de la mare, que em sembla que mai no s'havien senyat tant, mentre deien «Jesús, Josep i Maria!». Només en vam poder treure en clar que al poble mateix, a la Fatarella, hi havia hagut més de trenta morts i que no se n'havia de parlar en cap moment ni amb ningú. Quan vam tornar als jocs i a córrer pels camps, només vam trobar a faltar alguns companys, que aviat es van afegir altra vegada a la colla, alguns amb cintes negres de dol cosides al jersei o a l’abric, això sí. I no en vam parlar, almenys nosaltres, perquè quan algun ho va intentar, no recordo si Joanet de ca la Bromera o l'Antònio de ca la Sendera, tots ens vam posar el dit als llavis tot fent un xiiiitt allargassat que convidava, o millor dit que obligava, a canviar de tema, a seguir jugant. Jo, que era molt amic de Pere de ca la Llossa, quan tornàvem cap a casa, durant el tros de camí que fèiem sols, li vaig mirar la cinta negra de la màniga i li vaig dir que em sabia molt greu, la mort del seu pare, que l'acompanyava en el sentiment. Es va posar a plorar i va arrencar acórrer cap a casa seva. No ho vaig comentar a la mare ni a ningú per por que em renyessin per haver gosat parlar dels morts de gener.

(Fragment d'El xiquet i el poble perdut. La Fatarella - Barcelona: Fundació El Solà - Ediciones del Serbal, 2016, p. 7-11)