–D'on et ve l'afició per l'escriptura?
–Em vaig aficionar a la lectura de gran i llegint alguns autors, em venien ganes d’escriure. Ho anava fent per a mi, a vegades com a teràpia, i pels amics, primer amb les cartes, després amb uns correus llarguíssims. M’hi sentia bé escrivint i els destinataris em deien que s’ho passaven bé quan ho rebien. L’any 2005 vaig descobrir l’Escola de Lletres de Tarragona i també que tenia molt per aprendre si ho volia fer bé. Fins al 2012 no em vaig llençar a escriure per un públic més ampli. Vaig engegar el blog salsa-ficció i vaig publicar un recull de relats Viatges insòlits de viatgers abrandats. Després, la columna en aquest setmanari. La veritat és que no deixo mai d’escriure; si no ho puc fer per qualsevol motiu, m’agafa mono.

–Quins són els teus referents literaris i per quins temes et decantes preferentment?
–Vaig descobrir al mateix temps la prosa poètica de Pablo Neruda i els poetes de la Generació del 27. Crec que van ser els primers que em van motivar a escriure i d’entrada vaig fer poesia. M’he decantat per la prosa, però sempre m’agrada incloure-hi una mica de poesia. Autors determinants per al meu aprenentatge han estat: Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Alessandro Baricco, Marguerite Duràs, Raymond Carver. Però tinc molts autors que m’han agradat per un sol llibre, que també m’han influït.

No m’agrada encasellar-me en cap tema; sovint dic que escric sobre allò que m’inspira i els motius de la meva inspiració acostumen a ser diversos. Tampoc no ho concebo d’altra manera; crec que m’avorriria si em dediqués a un tema o a un gènere concret. I per mi, la gràcia d’aquesta afició és gaudir-ne i fer-ne gaudir. Amb tot, reconec que el tema de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial m’inspira. També les meves arrels rurals surten sovint en els meus escrits: la natura, la pagesia, la infantesa, l’ambient de poble...

–Aquesta és la teva primera novel·la publicada, en què t'has inspirat?
–D’entrada, les vivències en una residència d’una persona propera va ser el que em va moure a escriure sobre vells. Suposo que perquè els veia a l’altra banda, vaig començar a parlar de joves i vaig oposar ambdós mons, buscant alguna sincronia entre ells. Un cop tens el tema, els personatges et porten –a vegades on volen ells. I aquí van anar sortint els dos temes preferits dels quals parlava: la Guerra Civil i el poble.

–Què representa per tu veure la teva obra en forma de llibre i a l'abast del públic?
–Bé, jo el 2012 ja vaig autopublicar el recull que he esmentat abans. Va ser un repte del qual n’estic molt satisfeta, perquè em va donar ocasió de conèixer tot el procés, des d’escriure el llibre fins a fer-lo arribar als lectors. Però publicar amb editorial t’atorga el reconeixement que la teva novel·la té qualitat i possibilitats, i un suport que trobes a faltar en l’autopublicació. Per altra banda, treballar amb Terra Ignota, l’editorial que em publica, ha estat un plaer perquè sempre han estat amatents als meus dubtes, diligents amb els petits entrebancs que han pogut sorgir i impecables en les correccions. El resultat final és un llibre ben acabat.

(s/n. Notícies TGN, Tarragona, febrer de 2016)
 

* * *
 

–El silenci de Vallbona és la segona part de Les cadenes subtils?
–Sí, però té entitat pròpia. Pots llegir-te la segona part sense necessitat de conèixer la primera. Hi ha una evolució de la Mimí, la protagonista. En aquesta segona novel·la ja fa les pràctiques de criminologia i ho fa a la comissaria dels Mossos de Lleida.

–Per què volia situar el crim al monestir cistercenc?
–Sempre m’ha agradat moltíssim, igual que la reina Violant d’Hongria, que també surt a la novel·la. És un monestir més modest que el de Poblet, el que tinc a la vora de casa, i és de monges, que no n’hi ha gaires.

–Hi ha un secret amagat en el monestir...
–Les abadesses l’han guardat durant segles, amagat zelosament en el seu monestir. El vot d’obediència que les va mantenir en silenci tot aquest temps és desbancat per la curiositat i el sentit de justícia de l’abadessa Sofia, a qui desvelar el Secret li costarà la vida. I fins aquí puc explicar! (riu)

–La Mimí s’encarrega de la investigació, però.
–L’inspector Miró de la Comissaria dels Mossos de Lleida, i la Mimí Vidal, fent pràctiques, ensopegaran moltes vegades abans de sospitar de l’autèntic assassí. La novel·la fa salts en el temps, en forma de capítols breus, on ens explica la mort de Violant d’Hongria i tot el que va passar després. Les peces del trencaclosques van encaixant a mesura que la trama avança.

–La novel·la parla d’un altre tema molt actual també.
–Sí, però millor no explicar-lo. M’agradaria que el lector el descobrís per ell mateix.

–No hi ha gaires reis enterrats a Vallbona...
–La majoria d’aquella època són a Poblet. En canvi Violant va demanar ser enterrada a Vallbona en aquella carta. Això forma part del Secret que s’amaga entre els venerables murs del monestir.

–Però el Secret és ficció?
–Jo no puc demostrar que el que explico va passar, però ningú podrà demostrar que no va passar, perquè pertany a l’àmbit de la intimitat... (somriu). El rerefons històric és real. D’allò altre, que tothom pensi el que vulgui.

(Rosa Peroy: Fragment, La Mañana, Lleida, juny del 2017)
 

* * *
 

–Avui divendres presenteu el nou llibre, El silenci de Vallbona, què representa la presentació a Montblanc de la nova obra per a vostè?
–Montblanc és la capital de la meva comarca i sempre presento els llibres aquí. Amb el primer, al Museu i amb Les cadenes subtils l’any passat i El silenci de Vallbona enguany, a la Biblioteca, sempre m’he sentit molt ben acollida. El cicle de presentacions no em semblaria complet si no en fes una a Montblanc.

–Com sorgeix la idea de centrar el Monestir de Vallbona en la trama de la novel·la?
–Una nova visita a Vallbona fa un parell d’anys, en la qual veig coses que abans no m’havien cridat l’atenció: el sepulcre de Violant, la reina que va voler ser enterrada a Vallbona, quan pràcticament tots els reis de la Corona d’Aragó durant dos-cents anys, i el mateix Jaume I, van ser enterrats a Poblet; també hi ha altres detalls que em susciten preguntes. L’any passat, després de publicar Les cadenes subtils vaig pensar que podia fer una segona novel·la de la saga. Les preguntes sense resposta referents al Monestir i un nou cas per a la protagonista engeguen el que al final serà El silenci de Vallbona.

–La novel·la mostra molta intriga, misteri…, creu que és un mètode ideal per enganxar al lector, com ha passat en obres d'èxit, com El Codi Da Vinci?
–Jo crec que sí. No soc una gran lectora de novel·la negra, però llegint qualsevol novel·la, si hi ha una petita dosi d’intriga o misteri, això sempre crida a no deixar la lectura per poder saber com es resol. A part, jo m’he enganxat a escriure aquest gènere perquè és un repte. Em fa pensar molt, no només per la trama, sinó per aconseguir que el lector vagi fent les seves deduccions per aconseguir resoldre la intriga i que, així i tot, no li sigui fàcil.

–Com és que per als escriptors com vostè, en aquesta obra,  l'església és font d'inspiració de cara a crear trames de misteri?
–L’escenari és ideal, tot i que d’altres que no hi tenen res a veure també ho poden ser. La quietud, la penombra, el silenci que regna en les esglésies afavoreixen l’ambient de trames com aquesta. A banda d’això l’Església com a institució sempre ha tingut les seves històries més o menys secretes, moltes vegades relacionades amb el poder. Se n’han conegut algunes, però segur que n’hi ha d’altres per descobrir. No només passa amb l’Església, sinó amb qualsevol entitat o organització poderosa, ja ho sabem, no? Penso que com més poderosa, més secrets i més intrigues. De tota manera, jo, tot i documentar-me per ser fidel al context històric, he escrit una obra de ficció, un producte de la meva imaginació, i no pas un llibre d’història ni de periodisme d’investigació.

–Creu que dintre el Cister, el monestir de Vallbona és el gran oblidat?
–Doncs sí. Un dels motius per situar l’escenari a Vallbona ha estat aquest. Jo soc de Vimbodí i Poblet. M’hauria resultat més fàcil ambientar-ho al Monestir de Poblet. A Les cadenes subtils el meu poble n’és coprotagonista amb un altre nom. És perquè m’agrada escriure sobre allò que conec, encara que quan t’hi poses descobreixes que ho coneixes poc. Amb tot, he preferit situar-ho a Vallbona per això, perquè sembla una mica el germà pobre del Cister, perquè, així i tot, mai no se n’ha queixat i també perquè és un monestir de dones i, com bé se sap, l’Església de moment no dona les mateixes oportunitats a homes i dones dins la Institució.

–Finalment, a banda del de Montblanc, té previstes d'altres presentacions i ja pensa en algun nou projecte literari?
–El dia 19 presento a Barcelona, a la llibreria La impossible i el dia 25 a la biblioteca de Roda de Berà. A Reus, el 16 d’octubre al Centre de Lectura. Tinc per concretar presentacions a Lleida, Amposta, l’Espluga i l’Associació de Dones de la Casa del Mar de Tarragona.

I sí, la veritat és que costa d’aturar-se quan comences a escriure i, important! Els lectors em diuen que s’ho han passat molt bé llegint-me. Estic pensant en el tercer llibre de la saga, però aquest segurament trigarà una mica més, perquè m’han sorgit obligacions familiars, que compliré molt a gust —la meva neta— i no podré dedicar tant de temps a escriure.

(s/n. Novaconca, Montblanc, setembre del 2017)
 

* * *
 

• Entrevista a Hora Camp de Tarragona de la Cadena Ser, 3 de juliol de 2017. En línia
• Entrevistaa a A Mig Matí de Roda de Berà Ràdio, 12 de novembre de 2020. En línia
• Entrevista a Auditori 1.2 de TAC 12, 16 de desembre de 2020. En línia
• Entrevista a Som-hi de TAC 12, 25 de maig de 2022. En línia
• Entrevista amb Ramon Valls de Plataforma de Films Curts en Català, 7 de juny de 2022. En línia
• Entrevista a Com la nit i el dia de TAC 12, 10 de gener de 2024. En línia