Centrem-nos en la ficció de la Teresa a El silenci de Vallbona. I anem per feina. Qui hagi llegit Les cadenes subtils trobarà a El silenci de Vallbona una evolució. La Minerva Vidal –a ella li agrada que li diguin Mimí–, agafa cos ja com un personatge madur. Manté el caràcter indòmit i rebel de les Cadenes. És passional, impulsiva fins a la temeritat, però amb aplom i incorpora una seguretat en ella mateixa que jo crec li aporta el fet d’haver descobert la seva vocació d'investigadora després de l’antic crim investigat quan treballava a la residència de Les cadenes subtils. Una vocació que la farà deixar Tarragona, tot i que sempre hi torna d’una forma o altra, per Lleida.

La Mimí mostra uns trets que li donen un gran atractiu. Adquireix l’entitat i l’evolució que comporta ser ja un personatge que transcendeix una novel·la per convertir-se en la protagonista del que tot apunta a una saga. Jo crec fermament que la Mimí està preparada per una tercera novel·la. La Teresa decidirà si es fa realitat. Aquesta continuïtat del personatge no és gens fàcil de construir literàriament i la Mimí l'assoleix de forma magnífica. A més de la Mimí, a El silenci trobarem personatges provinents de Les cadenes subtils com la Sandra. I d’altres simplement referenciats com la Maria, la Mònica, en Joan Pou, etc. Però he de dir per aquells que no han llegit la primera novel·la que la potència que adquireix la Mimí en la seva nova faceta d’investigadora en pràctiques amb els Mossos com a estudiant de Criminologia i també la força dels nous personatges sorgits entorn de l’intrigant cas de Vallbona, permet una lectura d'El silenci independent de Les cadenes sense que es perdi ni un bri d’interès i intensitat. Fins i tot Baltasana es converteix en una simple referència de pas malgrat la proximitat als escenaris principals d'el silenci, que són Poblet i Vallbona. Però bé, els vimbodinencs ja estem malauradament acostumats que en la Ruta del Cister, –o Císter com hem dit sempre–, la nostra estimada Baltasana sigui massa sovint una simple referència de pas. En fi, per acabar amb la necessària lincada amb Les cadenes subtils només afegiré que a El silenci de Vallbona també em permeto veure una evolució de l’escriptora amb una major seguretat i sobretot amb un treball final que denota haver gaudit molt de l’escriptura fet que es transmet pàgina a pàgina i que estic convençut que el lector i la lectora sabran apreciar.

Des del meu punt de vista, El silenci de Vallbona és una novel·la negra que inclou moltes coses més que voldré comentar, a risc d’allargar-me una mica. Però bàsicament és una novel·la negra. Amb una potent intriga, centrada en el temps actual. Però ancorada a un passat històric que ens trasllada al segle XIII. I que enllaça amb el temps present mitjançant un secret de vuit segles guardat gelosament per les abadesses de Vallbona, sotmeses a un vot de silenci. Així, a la trama de l’actualitat l’autora suma un relat històric paral·lel, magníficament connectat a l’argument principal, d’on deriven dos personatges clau: la reina Violant d’Hongria, de la dinastia d’Àrpàd, i l’abadessa Eldiarda d’Anglesola. Sense oblidar al rei Jaume I és clar. Tot plegat fa que la història i els historiadors tinguin un paper rellevant en el fil argumental però no parlem d’una novel·la històrica. No es tracta doncs de llegir la història de la reina Violant des d’un punt de vista acadèmic que potser no resistiria. Tot i que tampoc cap erudit podria negar els fets que ens planteja la novel·la sobre la intimitat de Violant. Aquella que va ser reina, amant, destacada consellera política, dona de fort caràcter i desconsolada mare quan perd el fill Ferran tal com ens mostrava la primera lectura interpretada. I això que en va tenir nou o deu de fills! És cert que hi trobem descripcions històriques prou encertades com la d’un rei Jaume de laxitud sexual, –el que ara diríem popularment un bragueta fluixa–. Però a El silenci es tracta d’interpretar el fet històric que utilitza l’autora no com a recreació històrica sinó com el motor d’una magnífica història de ficció que gira entorn el testament de Violant. I a partir d’aquí preguntar-se què va incloure la reina en les seves últimes disposicions i ordres? I perquè l’Església ho vol ocultar?

Com us deia, a El silenci de Vallbona trobareu una novel·la negra en essència perquè l’essència de tota bona novel·la policíaca rau en el fet delictiu, especialment en el més greu, el relacionat amb el cinquè manament: no mataràs, ja que el lector s’introdueix a El silenci de Vallbona per un primer capítol de màxim nivell: ni més ni menys que dues monges que apareixen mortes la matinada de Dijous Sant al Monestir de Vallbona. Una de les víctimes és ni més ni menys que l’abadessa, Missenyora Sofía. Amb aquesta carta de presentació –de la qual hem tingut una mostra en el primer fragment d’intriga que hem pogut escoltar–, l’atenció del lector ja està captada i devorar la lectura està garantit.

No podia ser doncs millor l'entrada en escena de la Mimí. Acompanyada d’un personatge paternal que aporta l’experiència com és l’Inspector Miró, el seu cap. En una bona novel·la negra cal mantenir la intensitat i per tant ha d’haver-hi acció. I en paraules de Highsmith –l’autora d’Estranys en un tren i creadora de l’assassí Tom Replay– en les novel·les de suspens l’acció ha de tenir dosis de violència. I a El silenci de Vallbona això s’aconsegueix mitjançant una investigació que sembla impossible de resoldre el cas. I amb la història d’un intel·ligent i enigmàtic assassí que va construint la seva personalitat marcada per la màxima ambició. Inclou accions trepidants que mantenen la intensitat sense ser atabaladores. Té Vallbona com a epicentre però reconeixereu espais ben propers en el trajecte que va des de Poblet al castell de Riudabella, tal com hem pogut escoltar en el segon fragment d’intriga que s’ha interpretat. També hi ha personatges inquietants com Fra Benet, de Poblet, o el veí de Vallbona Ramon Riba. En aquest últim m’ha semblat trobar el McGuffin de Hitchkok que desvia l’atenció del lector momentàniament cap a personatges secundaris, però que justifiquen alguns elements bàsics de la investigació i de les sospites. Tampoc falta l’imprescindible recull de sospitosos evidents que van des dels personatges de la novel·la més poderosos –i amb el clero i Poblet pel mig n'hi ha de molt poderosos–, fins als personatges més insospitats. El lector els haurà d’anar jutjant a mesura que la trama els va incriminant... o exculpant. I finalment, l’autora no oblida incorporar una banda de mafiosos que apareixen amb tota la força d’un llenguatge barroer i molt escaient pels personatges dels baixos fondos.

Finalment, una bona novel·la negra ha de girar entorn un bon secret. I El silenci de Vallbona no és que tingui un bon secret. És que té en el cor de la intriga el Secret amb majúscules. Raymond Chandler –el creador de Philip Marlow i pare de la novel·la negra nord-americana– deia que el relat és l’aventura d’algú a la recerca d’una veritat oculta. Doncs a El silenci de Vallbona la veritat ha estat oculta durant vuit segles. Resguardada per l’ànima i el cos de la reina Violant en forma d’un secret preservat per les abadesses. Imagineu si n’hi ha de relat! El Secret oculta una veritat que provoca terror en aquells que no volen que se sàpiga, cobdícia en aquells que pretenen beneficiar-se’n i honestedat en aquells que defensen que la veritat ha de sortir a la llum. Cal dir que des de la ficció, l’autora juga amb la versemblança d’una història que podria ser certa. I si no perquè les prevencions de les monges de Vallbona davant la restauració finançada pel govern d’Hongria del sepulcre de la reina Violant el 2002? És o no és l’únic sepulcre inviolat de la seva dinastia? Tot plegat, des del punt de vista de l’anàlisi de la bona novel·la negra, com a lector he de dir que reuneix tots els ingredients. És una història en què l’autora té molt clar on vol arribar, explicada amb un bon estil, i sobretot amb un contingut de fons que és el que acaba capturant al lector.

Tot plegat, farcit de detalls ben documentats i de construccions psicològiques dels personatges molt treballades. Perquè la trama de la novel·la gira també entorn una constel·lació de relacions. Relacions sentimentals. Complexes, apassionades, canviants, com són les relacions sentimentals. Però molt ben plantejades i travades a la trama. Tant les que emanen del temps actual com les que ens evoca l’autora des del passat. Hi ha la Mimí i la seva parella l’Enric. La Sandra i l’ex de la Mimí, el Carles. El pare i la mare de la Mimí. El triangle entre l’Inspector Miró, la seva dona i la feina de policia. Altres relacions que no desvelaré que afecten l’assassí, el seu pare i la seva germana. O la de Violant, Eldiarda i el rei Jaume. Incorporant, a més, a la descripció sentimental potents escenes sensuals en la justa mesura que ho requereix la descripció de les relacions amoroses, però sense defugir el trencament de tabús de forma valenta.

I també és una novel·la de relacions entre pares i mares i els fills, entre membres de congregacions, entre companys de feina, entre amigues... Amb tota la diversitat i dificultats que inclouen les formes de relacionar-se entre els humans. I incloent la importància de la mirada –el mirall de l’ànima– en la relació entre les persones.

Vaig acabant amb una referència imprescindible al subtext. És a dir, el que trobem entre línies més enllà de la simple intriga. La crítica social inherent en moltes novel·les negres. El silenci de Vallbona dona gairebé tot el protagonisme a les dones. No només per les protagonistes principals: la Mimí i la seva amiga Sandra. O la reina Violant i l'abadessa Eldiarda. Sinó per la tria de Vallbona i de les seves monges. La Teresa podria haver triat Poblet. Per la seva relació convilatana. Per la seva majestuositat patrimonial. O per ser un centre de poder tan brutal com el que va ser Poblet a l’Edat Mitjana i que de seguida ens recorda Ecco i El nom de la rosa. Però la Teresa es decanta per Vallbona i les seves monges. Ens descobreix la història d’un monestir –amb un acurat procés de documentació, per cert–, que va acumular gran poder i riquesa però que amb els segles va ser sotmès a un paper subaltern i secundari. Per qui i per què? Grans preguntes aquestes. L'autora també ens introdueix en la vida d’una congregació femenina on la ficció –o no– trenca amb l'homogeneïtat que imaginem. A Vallbona cada monja és un món, cadascuna té les seves fortaleses, febleses i pecats... I també els motius de cadascuna per arribar al monestir i a la vocació són ben diferents. Fins i tot alguna monja prové dels ambients més sòrdids. L’abadessa Sofia i les seves germanes, la Marta, la Montserrat, la Carolina i la resta són un mosaic enmig del silenci imperant a Vallbona que es trenca pel fet truculent de Dijous Sant.

A El silenci de Vallbona, la força dels personatges femenins deixa la majoria dels personatges masculins en un pla secundari que potser incomodarà aquells que estan acostumats des de fa segles, potser vuit segles, a què els rols siguin diferents. I també és cert que emergeix la reivindicació feminista. Però no és una novel·la que voldria definir com a feminista. Per a mi és una reflexió sobre el poder establert. Sobre l’origen i el manteniment del poder establert. Aplicable a l'evident relació de poder de l'home sobre la dona. I a una Església poderosa que acumulava riquesa fins i tot quan seguia la regla de Sant Benet com a antídot a l’opulència. Però aplicable també a moltes esferes de la nostra societat. Als poders polítics. Als poders socials. Als poders financers... És una reflexió de rabiosa actualitat. La lluita per la perpetuació en el poder d’aquelles oligarquies que l’ostenten des dels segles dels segles. I que generen intrigues i fan el que convingui per no deixar el control a ningú que no sigui del seu cercle. I sobretot perquè no canviï res. Fins i tot fent que tot canviï perquè tot continuï igual com deia Lampedusa. I es resisteixen a la revolució del canvi que permetria repartir el poder de forma justa i equitativa. És un immobilisme que genera els instints més baixos, les accions més fastigoses, les traïcions... I quan la traïció és de les pitjors cal ocultar-la a tota costa com podrem comprovar al Silenci de Vallbona. Tot val per mantenir l’statu quo. La institució per sobre de totes les coses. El fi, que no és altre que el manteniment del poder, justifica el mitjà.

(Ferran Espada. Fragment de la presentació a Vimbodí i Poblet, agost de 2017: Ferran Espada és periodista, coordinador d'Edicions d'El Punt Avui i director adjunt de L'Esportiu)
 

* * *
 

Amb El silenci de Vallbona la Teresa Duch ha volgut donar continuïtat a la seva primera interessant novel·la Les cadenes subtils. L’obra es podria enquadrar en el denominat gènera negre, però amb un estil molt singular que conjuga la investigació d’uns crims actuals amb uns fets històrics que es van intercalant de forma molt intel·ligent i que donen a l’obra una dimensió més real, portant al lector a creure que la ficció històrica, bé podria tractar-se d’una veritat poc coneguda (com han fet autors de força prestigi com Dan Brown, Ken Follett, Matilde Asensi o Dolores Redondo).

La novel·la està escrita amb un llenguatge ric, que combina un lèxic acadèmic amb un registre col·loquial molt ben resolt i que dona frescor a la narració. Però, el que per a mi sempre és el més important d’una novel·la: és divertida, entretinguda, emocionant, amb passatges d’un cert erotisme, amb d’altres força enigmàtics i manté l’interès del lector de la primera a la darrera pàgina.

El silenci de Vallbona, un llibre que recomanaria a tots els meus amics sense por a decebre’ls, d’una autora, Teresa Duch, que malgrat tenir poca obra publicada (us recomanaria llegir també Les cadenes subtils), no per això mereix menys atenció i reconeixement.

(Felix Rueda Palacio. Desembre de 2017. Felix Rueda és doctor en Biologia i escriptor)
 

* * *
 

A El silenci de Vallbona, Teresa Duch fa aparèixer l’inspector Miró, dels Mossos, i la seua auxiliar en pràctiques criminalístiques, a qui protegeix perquè troba que té nas per analitzar els escenaris i les rebotigues dels crims, la Mimí Vidal, que ja protagonitzava el seu debut novel·lístic Les cadenes subtils. S’ocupen d’un cas envitricollat de veres: uns crims esdevinguts al monestir de Vallbona, amb la mateixa abadessa i una altra religiosa com a víctimes.

Des d’aqueix punt de partida, amb capítols breus, tremp narratiu àgil i ric, jugant hàbilment amb els mòduls narratius, seqüències i plànols temporals, l’autora construeix tot un món carregat de ressons i suggeriments, incorporant intencions i materials heterogenis que encaren les dinàmiques de les nostres postmodernitats a les de la història que ens ha fet –i que encara pesa, més del que podem sospitar, en els poderosos magmes del present. La destresa narrativa de Teresa Duch ens proporciona una amenitat substanciosa, amb corrents subterranis, amb càrregues de pensament que ens ajuden a comprendre millor els fonaments i contradiccions de les conjuntures històriques que ens han fet i desfet.

Des d’una posició panòptica, omniscient, la poderosa veu narradora ens subjuga des dels primers capítols i la seguim de gust, intrigats, barrinant qui és l’assassí i quines raons i complicitats ocultes l’han mogut a profanar el silenci de la regla de Sant Benet i provar de pertorbar el son etern de la reina Violant d’Hongria, la segona esposa de Jaume I, que com saben és enterrada, per voluntat pròpia, en un sobri sepulcre a l’església de Vallbona.

Amb un bon pols digne de les millors tradicions de la literatura policíaca universal, la narradora ens planteja una història amb molts meandres que sap resoldre amb una intel·ligència de resultats senzillament enlluernadors.

Els investigadors Miró i Mimí Vidal, sobretot la Mimí, hauran de recercar i conjecturar en les peripècies vitals de la reina Violant i la cort de Jaume I, en el moment en que l’abadessa coetània de la reina regia el destí del cenobi femení, per poder completar satisfactòriament la seua investigació.

Si els personatges principals tenen psicologia, destí condicionat per unes biografies complexes, contradictòries, si tenen la carn i els ossos de la versemblança, si resulten tan familiarment creïbles, és perquè estem davant l’obra d’una narradora de bon ofici i imaginació fecunda. I passa el mateix amb la resta de personatges que circulen pel retaule dinàmic que és El silenci de Vallbona, cosa gens fàcil de fer, perquè els contrastos generacionals, d’estils de vida i circumstància dels qui desfilen pel relat són pronunciats.

El silenci de Vallbona ens mostra les potencialitats i misèries de la condició humana, les passions i els jocs de poder d’institucions tan longeves i sovint clarobscures com l’Església. I, sense voler ser el que se’n deia en el comentarisme més o menys clàssic una novel·la de tesi, subratlla decididament els vetos, mordasses i dificultats que han sofert –i encara, encara, i de quina manera!– les dones amb el sempitern i abassegador patriarcalisme dominant.

La lloable i engrescant ambició narrativa de Teresa Duch fa encaixar en l’univers que desplega la novel·la altres ingredients de diversa condició i registre. Hi ha pensament d’esperits desperts, hi ha moments d’accent tragicòmic, escenes d’un erotisme elegant que precisament ens ajuden a obrir un finestró trencant les aparences i fins a les rígides reglamentacions, tant del regiment monacal cistercenc com el que emmarca l’activitat policial de Mimí i Miró. A més, insisteixo, hi ha els necessaris escorços biogràfics dels personatges i les seues raons i desraons. Tot aqueix gavadal de materials, peripècies i intencionalitats no és gens senzill de congriar, i, a més a més, fer-ho amb un afinat sentit del ritme i la mesura, que no són gratuïts o decoratius, que sempre aporten a la narració i la fan avançar tot completant les peces del trencaclosques misteriós.

No hi ha dubte que els buits històrics exciten la inventiva dels narradors i òbviament Teresa Duch no n’és l’excepció. A El silenci de Vallbona aconsegueix confondre’ns magníficament les seues recreacions, les seues “mentides” narratives, amb els fets històrics contrastadament documentats. Comptat i garbellat, estem davant d’una contadora d’històries conscient, creativa i recreativa, molt ben equipada i audaç.

No aprofundiré més en els detalls essencials de la trama (una trama de trames, podríem dir), per no exercir de rebentaire i perquè, a més, els personatges i escenes que ens presenta Teresa Duch, com passa amb les bones novel·les, les que no tracten el possible lector de discapacitat intel·lectual, segur que cadascú els acaba de coure i situar al seu gust a mesura que van desfilant per les pàgines de l’excel·lent narració.

Faran molt ben fet de no deixar-se passar unes molt bones hores de lectura amb un text poderós, magnètic, que els arrossegarà i entretindrà, sense deixar-los d’enriquir positivament sobre un període de la nostra història, amb un fil que l’autora fa arribar fins als nostres dies. Però que també, no ho dubten, els situarà davant de diversos espills, frontals o deformants, grats i ingrats, diàfans i obscurs, de l’ofici de ser humans en qualsevol temps i context.

Farem ben fet de seguir l’obra de l’escriptora de Vimbodí. Ja ens ho dirà ella, però em fa tota la impressió que la Mimí i el Miró, i els peritatges que els assisteixen, tenen corda per a estona i potser acabarem gaudint de tota una sèrie de casos seus. Però, tant si la parella d’investigadors reapareix com si l’autora s’embarca en altres projectes, caldrà seguir-li la petja, que és garantia de qualitat.

(Josep Igual. Fragment de la presentació a la Biblioteca d'Amposta i blog Plàncton, novembre de 2017. Josep Igual és escriptor)
 

* * *
 

Durant gairebé vuit segles el monestir de Vallbona de les Monges ha amagat un secret zelosament guardat per totes les abadesses que s’han anat succeint en el càrrec. El vot d’obediència que les va mantenir en silenci tot aquest temps és desbancat per la curiositat i el sentit de justícia de l’abadessa Sofia, a qui desvelar el secret li costarà la vida. L’inspector Miró, de la Comissaria dels Mossos de Lleida, i la Mimí Vidal, estudiant en pràctiques de Criminologia, ensopegaran moltes vegades abans de sospitar de l’autèntic assassí, coprotagonista d’aquesta novel·la. A banda del monestir cistercenc de l’Urgell, El silenci de Vallbona també se situa en altres escenaris, com el monestir de Poblet, diferents municipis de la Conca de Barberà i les ciutats de Lleida, Tarragona, Reus i Barcelona.

[...]

La Mimí, intrèpida i jove protagonista de l’anterior novel·la de Teresa Duch, Les cadenes subtils, torna a la càrrega intentant resoldre un secret que s’amaga des de fa segles entre els venerables murs del Monestir de Vallbona de les Monges. Aquest emblemàtic monestir cistercenc, un dels vèrtexs de la Ruta del Cister, esdevé l’escenari principal d'El silenci de Vallbona (editorial Terra Ignota), la nova novel·la amb tints policíacs de l’escriptora vimbodinenca resident a Tarragona Teresa Duch.

[...]

L’emblemàtic Monestir de Vallbona de les Monges, un dels vèrtexs de la Ruta del Cister, és una de les principals localitzacions de la nova novel·la amb tints policíacs El silenci de Vallbona, de l’escriptora vimbodinenca, Teresa Duch. A més, l’obra també se situa en altres escenaris com el Monestir de Poblet, diferents municipis de la Conca de Barberà, i les ciutats de Lleida, Tarragona, Reus i Barcelona. En aquest volum, la Mimí Vidal, protagonista de l’anterior novel·la de l’autora, Les cadenes subtils, torna a l’acció amb un objectiu clar: resoldre un secret que des de fa segles s’amaga entre els murs del monestir cistercenc. Tant ella com l’inspector Miró, de la Comissaria de Mossos de Lleida, investigaran un assassinat i ensopegaran moltes vegades abans de sospitar de l’autèntic assassí.

(Fragments publicats en mitjans de Tarragona i la Conca de Barberà amb motiu de les diferents presentacions de la novel·la).