Editada per Terra Ignota, una nova editorial que té molta cura dels seus llibres, Les cadenes subtils, de l'escriptora Teresa Duch és la primera novel·la de l'autora, ja que fins ara ha publicat llibres de relats i articles en el seu blog Salsa-Ficció. 

La novel·la presenta una característica general que hi confereix nervi i robustesa; em refereixo a la passió com un ingredient destacat de la psicologia dels seus personatges i que es manifesta com una mena de vibració latent en l'estil narratiu. Densa de personatges, destaquen amb llum pròpia i vital les dues dones protagonistes, la Mimí, la jove, i la Maria, la dona gran. Una novel·la de dones? Diria que en part sí. Ja ha passat l'època d'haver de demanar perdó per crear personatges des de la perspectiva femenina, com deia fa pocs dies a la revista digital Catorze, l'Eva Piquer: Afegeix un femení darrere de qualsevol substantiu i a l'acte aquell nom queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat, abaratit. Posa un femení on sigui i hi estaràs afegint rebuig, desdeny. Doncs bé, creiem que el femení és humà com també ho és el masculí, i la novel·la de la Teresa és una novel·la on les dones protagonistes són intel·ligents, potents, vitals i apassionades, dues dones  que es troben i que s'ajuden mútuament. El vincle que les unirà serà el coneixement que la gran transmetrà a la jove com si d'un llegat sentimental es tractés. El traspàs de coneixements intergeneracionals actuarà com el ressort que ajudarà la jove Mimí en uns moments d'indecisió i d'una certa apatia, a motivar-se i a trobar al·licients a la seva vida  i ajudarà  la dona gran, la Maria, a descarregar-se del pes, de les cadenes de la seva història, un argument que no desvetllarem pas...

Una novel·la on el pes dels conflictes psicològics es fa palès en dues èpoques de la vida. Per un costat els problemes de soledat en la vellesa amb tot el clima de petites enveges, venjances i rancúnies que es creen entre la gent en els ambients de les residències però també l'afecte, la tendresa i l'amistat entre la gent gran i per un altre costat, el difícil encaix dels joves que encara voregen l'adolescència i que no tenen clar el futur laboral ni vital.

Tots els esdeveniments importants del país hi són presents: els fets de la Guerra Civil, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme, l'Opus i la seva connivència amb el feixisme, la transició fins a arribar als onze de setembre darrers. De vegades només és una lleu referència, altres vegades serveixen per vestir de veritat els personatges i en altres ocasions conformen el moll de l'os de les motivacions d'alguns personatges per actuar com actuen.

De la ficció de Les cadenes subtils sorgeixen uns personatges marcats per la Guerra Civil, les conseqüències de la qual els explota a les mans i els converteix en els autèntics herois anònims –en aquest cas seran dones anònimes–, dones supervivents que cercaran la salvació i que per a arribar-hi hauran de desfer-se de les cadenes que les tenen empresonades.

Una novel·la d'una escriptora de la qual n'esperem moltes més.

(Carmen Andrade. Blog La casa del Racó, maig de 2016. Carme Andrade és escriptora)
 

* * *
 

No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l'escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m'agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m'ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d'una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l'autor. En aquest cas, l'esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d'introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l'autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l'actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumorada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dona als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l'Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

(Raquel Estrada. Viu a fons Tarragona, maig-juny de 2016. Raquel Estrada és poeta i periodista)
 

* * *
 

L'altre dia en Joan Moncusí va tenir un detall d'aquells que fan les grans i bones persones. Va portar el seu fill Marçal a l'escola i es va apropar a mi, com agradablement sovinteja, amb la intenció de regalar-me un llibre. Em va donar una sorpresa d'aquelles que no t'esperes i que t'alegra indubtablement el dia. Les cadenes subtils, de la vimbodinenca Teresa Duch, va caure a les meves mans en aquest precís moment d'intensitat lectora que m'acompanya. La primera impressió va ser que el text semblava de força qualitat i que requeriria més temps del que necessito darrerament per empassar-me un llibre. Aquest és un clar exemple d'slow reading, d'anar passant pàgines a poc a poc i gaudir-ne el contingut estilístic i la riquesa de vocabulari sense presses. Una entrada argumental contextualitzada en l'homicidi d'un resident d'una llar de la tercera edat ja posa de manifest que ens trobem davant d'una novel·la de les que jo anomeno de "misteri per resoldre". La història deriva en la presentació dels dos personatges principals: la noia jove inexperta amb tota una vida al davant i l'anciana de vida ja viscuda amb un fosc passat per a descobrir. La barreja de passat i present, el trànsit paral·lel de les dues vides i el vincle personal i emocional que viuran les dues dones ens serveixen de marc per anar desentrellant el misteri. En la meva opinió la novel·la té diversos punts forts: el marc geogràfic tan proper, la realitat de les llars de la tercera edat, els profunds sentiments interiors dels residents d'aquests centres... El misteri té un desenllaç bastant obvi, encara que la juguesca final que presenta l'autora té el seu interès. Em quedo amb aquesta mena de provocació final, en aquest intent real o imaginari de barrejar realitat amb ficció i crear certs dubtes en el lector. En definitiva, una lectura recomanable que cal valorar especialment per l'originalitat de la proposta i, sincerament, perquè si no recolzem als nostres, ja podem plegar.

(Joan A. Domènech. Blog Les mil lectures, maig de 2017. Joan A. Domènech és mestre al col·legi Dominiques de Tarragona)