DAMUNT MEU, A LA NORMANDIA (fragment)

Damunt meu, la volta del cel, i cada dia de llevant fins a ponent, el sol escalfa les meves cendres.

Com si el sentís ara mateix, un brètol va cridar “Quin espectacle!”. Amb precaució vaig sortir del meu parapet i sí, era un gran espectacle. Tan lluny com m’abastava la vista, el terra s’havia tornat blanc i onejava suaument mogut per la brisa atlàntica. Semblava talment que un cel carregat de núvols hagués caigut a la terra, núvols molsuts i bellugadissos, i a sota de cada un, un titella amb els fils trencats, perquè el destí del món era nostre. Recordo que, sense voler, la vista se’m desvià cap a un altre paracaigudes que desentonava. S’havia quedat suspès del campanar de l’església i el soldat penjat pugnava per deslliurar-se de la teranyina que l’empresonava. Em va semblar que allò era una ofensa a l’estètica de l’univers i que aquell moviment de braços i cames s’havia d’aturar immediatament. Vaig apuntar-li i vaig sentir una detonació. Tot el meu cos va retrunyir i vaig notar un dolor agut dintre meu, no hauria sabut dir on. El penjat continuava bellugant i jo no ho entenia. Un company em va cridar molt fort, amb desesperació, mirant-me el pit. Va ser llavors quan vaig entendre el que havia passat, quan vaig veure la sang que brollava. Aquell dolor punyent que havia arrencat tan confús, es va anar concentrant en un sol punt del meu cos, fins a fer-se insuportable. I vaig saber que em moria. Les cames em van començar a tremolar fins que no van poder aguantar-me i vaig iniciar una lenta caiguda enrere. Jo també era un titella. El destí ja no em pertanyia. El Führer no era cap déu. I sota aquell cel que ara desfilava pel meu davant mentre jo queia, ben pensat, però massa tard, hi hauríem pogut cabre tots, nosaltres, els paracaigudistes i els maleïts gossos jueus.

* * *

HEROI NO DE RAÇA AMB POTES BLANQUES (fragment)

Recollits els records i amb la tranquil·litat de tenir-ho tot controlat, vaig aixecar els ulls amb prevenció per mirar-me el quadre: el braç que sostenia la llàntia que ocupava el centre de la composició havia obert la mà i la llàntia havia caigut a la part inferior del quadre i s’havia apagat. Quan els ulls se’m van acostumar a la foscor vaig poder veure quelcom més increïble, si és que amb la caiguda de la llàntia no n’hi havia hagut prou. Tots els elements del quadre s’havien recompost. Braços i cames s’havien unit als cossos, les boques esbatanades estaven tancades, el bou havia deixat de trepitjar la mare i el fillet i aquest dormia plàcidament. El cavall ja no agonitzava i la seva boca també s’havia clos. Tot prenia un altre sentit: el caos deixava pas a l’harmonia. La guerra, a la pau.

Vaig abandonar la meva ridícula postura i recordo que de la gola em va sortir un udol primitiu i profund que conservava en la memòria històrica i que els meus avantpassats havien anat arraconant al llarg dels segles. El Pere em mirà i jo a ell:
Què vol dir això, Menut? Que ho saps tu què vol dir?

Vaig sentir que l’orgull esborronava tots els pèls del meu cos. De veritat que el Pere pensava que jo era capaç d’entendre aquell misteri? De debò que un científic com ell especialitzat en la caiguda dels cossos creia que jo li podia donar la resposta a la caiguda de la llàntia i a tot el que se’n derivava? Jo era un humil gos, no era un ignorant, això no, perquè tot el que ell s’havia proposat que aprengués ho havia assimilat, però els meus coneixements i intel·ligència no em permetien anar més enllà. No era capaç de fer raonaments ni deduccions ni formular lleis com havia vist fer al Pere. I estava segur que allò era un senyal, però jo, maleït sigui! No el podia entendre.

(Del llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats, 2012)