Un llibre que és una joia, per les il·lustracions i el text, de mare i filla respectivament. Amb una obra dins l'obra, el que la muntanya i els seus habitants expliquen a la protagonista, enmig del que seria més real, que tampoc ho és del tot. 

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

Cap al final del llibre, però, la voluntat de l'autora és de fer reflexionar sobre el canvi climàtic, en el que jo no crec, tot i que em sembla una bona manera de fer tenir sensibilitat per l'ecologia. Aquesta novel·la no té res a veure amb l'anterior, La llum de l'impostor, però és igualment ben aconseguida. M'ha fet passar una molt bona estona.

(Helena Bonals. "L'eco que se sent", agost de 2022. En línia)